Per Simona Levi

En les meves pràctiques activistes i vitals aplico amb força disciplina el que es coneix com la revelació de Sturgeon, segons la qual “el 90% de tot és escombraria”. Pot sonar bast, però en realitat està vinculada al més conegut i elevat principi de Pareto, utilitzat constantment en economia, estadística i matemàtiques.

Em resulta una de les regles més útils per analitzar la realitat i saber com intervenir-hi. Ve a dir que, en tots els gremis i categories humanes, un percentatge molt ampli no està a l’altura del seu comès, sigui quin sigui el gremi i sigui quin sigui el comès. Pot semblar dramàtic, però en realitat em tranquil·litza: m’ajuda a no viure amb decepció permanent davant els actes humans. Ja no reacciono davant moltes situacions amb indignació i ràbia, sinó amb normal constatació. I, quan trobo algú que forma part d’aquest 10% del seu gremi —algú bo en el que fa i a més bona persona—, ho celebro com qui troba una pepita d’or en una mina.

Explico tot això per abordar una de les moltes faules de la narrativa tecnòfoba, aquella que és la més de moda i que serveix per desposseir les persones de la seva agència en l’entorn digital: "la gent es fia massa de la IA". Tant de bo fos només de la IA. El problema és que la IA s’insereix en una societat educada per fiar-se cegament de l’Autoritat, de les figures presentades —o que es presenten a si mateixes— com a autoritat. El que passa amb la IA és, simplement, que li apliquem aquest mateix biaix psicològic irresponsable, com si fos una autoritat més.

Em serviré d’exemples personals relacionats amb tres categories d’autoritat: metges, advocats i polítics. Pateixo dues dolences recurrents molt comunes; per sort, cap d’elles invalidant, però totes dues molt molestes quan es manifesten. Tot i que una d’aquestes dolences és, a Espanya, la segona causa d’absència a la feina després del refredat comú, a Barcelona només hi ha dos equips mèdics especialitzats en ella: un a la sanitat pública, amb una llista d’espera d’un any i un mes, i un altre a la privada, car, molt car. Vaig trigar tres anys a trobar-los. Mentrestant, visitava metges que, lluny de dir-me que no en tenien ni idea, aplicaven bàsicament paternalisme com a tractament. La segona dolença la pateix el 36% de les dones i, a partir de la menopausa, el 55%. En aquest cas, el que prescriu el 90% de metges és directament el contrari del que la cura, una mica com les sangoneres d’abans. Si intentes curar-te amb alguna cosa que t’emmalalteix més, t’enfonses. I un metge va acabar de rematar-me dient-me —cito textualment— que “la menopausa és el signe que el cos dona a les dones perquè sàpiguen que ja estan per al desballestament”.

En tots dos casos, vaig trobar la solució pel meu compte, estudiant. Després, aquesta solució em va ser confirmada i afinada en trobar el metge del 10%, tot i que en tots dos casos va ser després de tres anys d’assaig i error. Amb això no vull dir que hàgim de prescindir dels metges, sinó que, com en tots els gremis, hi ha un percentatge molt elevat que no saben fer bé la seva feina o que fan la seva feina no amb l’objectiu de fer-la bé, sinó per altres motius. Repeteixo, això passa en tots els gremis, en el meu, el dels activistes, també.

Una cosa semblant ens va passar quan vam dur a terme el cas Bankia i el de les targetes black. La majoria dels advocats en qui confiàvem no van fer bé la seva feina, exposant-nos a greus conseqüències, i vam haver d’aprendre, contrastar i empènyer pel nostre compte per arribar a les 65 condemnes que vam aconseguir i a la devolució dels 9.000 milions als damnificats.

Desitgem confiar en especialistes, i és raonable que sigui així. Però moltes vegades, si ens en fiem cegament, ens fiquem en un problema. Hem de revisar el que diuen, verificar-ho i contrastar-ho abans d’aplicar-ho, perquè altrament pot acabar molt malament.

Recentment em vaig lesionar fent esport. De camí al metge vaig preguntar a ChatGPT què havia de fer. L’explicació que em va donar ChatGPT va ser francament millor que la del metge, bàsicament perquè la del metge va ser inexistent.

Per això vaig seguir les instruccions de ChatGPT. No m’ho diguis, ho sé, és un problema. El meu entorn es preocupava: “Ves al metge, que ChatGPT no és de fiar”. El cas és que al metge ja hi havia anat.

En resum, on és el problema? El problema és en el nostre biaix d’autoritat. Si alguna cosa la diu una autoritat, ha de ser veritat. Quan s’aplica a la política, és seguidisme fanàtic i ens porta exactament on som.

És a dir: no podem fiar-nos cegament de qualsevol persona/cosa que es presenti com una autoritat, cedint-li —a cegues— la nostra responsabilitat de decidir, sense verificar ni qüestionar.

Entre un mal metge i arrogant i una IA, prefereixo una IA. Entre una IA i un bon metge, prefereixo un bon metge.
En tots tres casos, no me’n fio perquè sí; verifico i comprovo. Llarga vida a les eines que ens permeten fer-ho. Tots en sortirem millors. Millors metges, millors pacients, millors governs.

Seguim.

Simona Levi fa 20 anys que s’ocupa de drets digitals. És fundadora de Xnet, Institut de Digitalització Democràtica, autora de "Digitalització Democràtica: Sobirania Digital per a les Persones", i directora del postgrau en Tecnopolítica i Drets en l’Era Digital a la Universitat de Barcelona.

Més:
https://www.theguardian.com/books/2025/aug/31/the-big-idea-why-we-should-embrace-ai-doctors