Simona Levi, fundadora de Xnet i autora de “Digitalització Democràtica, sobirania digital per a les persones.

En el passat 3 de febrer, Pedro Sánchez va anunciar: “Tornarem les xarxes socials a aquella terra promesa que mai no haurien d’haver abandonat”. WOW, signo!
Portarien les mesures al Consell de Ministres de la setmana següent. He estat tota la setmana esperant, però arribat el dia, res de res.

Així que la meva anàlisi no es pot basar en una realitat legislativa, només en un discurs, una mica barreja de eslògans macos d’activista digital, tecnosupersticions, idees antropomòrfiques sobre tecnologia, junts amb, tot s’ha de dir, alguns bons objectius.

Per capbussar-me en tot això, em guiaré per el que penso s’ha de fer contra la invasió tòxica dels masclots de les xarxes socials a les terres lliures d’internet: per no crear cap Ministeri de la Veritat, s’ha de parar d’enfocar l’atenció en els continguts expressats lliurement, per fixar-nos en el negoci. La brega sobre els continguts és majoritàriament ideològica, la del negoci és objectiva, són pessetes comptades. Cruixir a qui guanya o paga diners per viralitzar informació no verificada o tòxica. Qui paga i cobra ha d’assegurar que el missatge sigui verídic i no cometi cap crim tipificat (nota: soc conscient que no tot el que està tipificat hauria d’estar-ho, però aquest és una altra lluita).
Anem, doncs, al que va dir Pedro Sánchez:

1.     “Espanya prohibirà l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys.” Això va ser el més cridaner. Tot i que agradi a molts electors, és lliberticida, no resol res, segrega els adolescents de la comunicació del seu temps, generant-los un greuge comparatiu. Però sobretot ens priva a tots de llibertats bàsiques: verificar l’edat dels adolescents significa verificar-la per a tothom, per excloure que siguem adolescents i, de passada, vigilar-nos; el somni humit de qualsevol règim.
Molt millor seria gastar el mateix entusiasme en proveir dispositius més o menys capats segons les edats. A les biblioteques i a les institucions es fa cada dia, per la qual cosa tot aquest desgavell és innecessari.

2.     “Es tipificarà com a delicte la manipulació dels algorismes i l’amplificació de continguts il·legals.” Són frases com aquestes les que m’acollonen. Però qui l’assessora?? A veure: l’algorisme és el que manipula; no cal manipular-lo a ell. És a dir: l’algorisme és l’ordre que els senyors propietaris de les big tech donen a les seves màquines perquè prioritzin contingut que els convingui políticament o econòmica. No es tracta d’imposar que no manipulin l’algoritme, sinó que els seus algoritmes no manipulin. S’entén? 
Millor la part de “no amplificar continguts il·legals”, si no fos que …->

3.     “Crearem un sistema per rellevar la petjada d’odi i polarització …”.
O sigui que el que es vol perseguir són coses abstractes, com “odi” i “polarització”, subjectes a interpretacions ideològiques i, per això, polaritzants i sense base objectiva. Perseguir els diners d’inversió i cobrament és l’únic camí amb l’objectivitat i transparència suficient perquè no acabi sent persecució de la dissidència.

4.     “Una legislació perquè els directius de les plataformes siguin legalment responsables”. Aquí sí, hi estem d’acord. Però per mètodes objectius, no moralisme. No volem fer d’ells màrtirs i avalar els seus personatges de paladins de la llibertat d’expressió,perquè el que defensen no ho és, sinó només la llibertat d’expressió de qui té prou diners per fer-se sentir. Si se’ls persegueix per motius morals o ideològics, guanyaran l’opinió pública. Si és pel seu business, es pot erradicar… si no fos que els partits polítics, tots ells, en són els principals clients.
Sí, perquè  si tanta mania tenen als tecnoautòcates, potser podrien començar per no donar-los la licitació pública de tots els serveis digitals (80% només en educació) i seient preferent als consells assessors.

Mentre la societat civil seguim demanant, lluitant i practicant la #DigitalizacioDemocratica