Intervenció a la comissió per l’estudi de mesures de lluita contra la corrupció i per a la regeneració democràtica

Crec que ja teniu molt material d’altres compareixents i de les 397 mesures de la Comissió D’Investigació de l’anterior legislatura. Per això intentaré aportar una altra perspectiva.


Sense atorgar-me la representació de ningú més que de mi mateixa, vull centrar la meva intervenció en el que circumstancialment represento avui aquí: la societat civil; bé, un membre de la societat civil.



És que l’experiència que puc aportar en l’àmbit de la lluita contra la corrupció i per a la regeneració democràtica no és donada per la meva formació acadèmica o professional – la meva formació és en l’àmbit de les arts -, sinó per la meva experiència com a persona qualsevol que, afectada per les conseqüències de la corrupció i del mal govern, juntament amb altres persones amb les mateixes inquietuds, decideix intervenir, quan es fa evident la deixadesa de funcions de les institucions.



M’agradaria exposar-vos que una de les claus per acabar amb els problemes dels quals tracta aquesta comissió és justament la col·laboració de la ciutadania organitzada fora dels òrgans de representació i al voltant de problemes i necessitats específiques, amb la ciutadania organitzada dins de les institucions -o sigui, vosaltres-.
He comprovat massa vegades que quan es trenca aquest circuit d’acció, la democràcia retrocedeix i s’afebleix.


El que puc aportar avui és allò après amb el treball d’ algunes de les plataformes ciutadanes que he co-fundat, Xnet i 15MpaRato.


M’he ocupat especialment de casos de corrupció en l’àmbit estatal.


Malgrat això, posant en comú els resultats amb els d’altres grups i persones, com ara constituint el Grup Ciutadà de Treball contra la Corrupció a Catalunya, us puc dir que els patrons de conducta criminal que hem identificat i les solucions que en podem extreure són molt similars arreu i, per tant, útils a aquesta comissió.



Vaig promoure 15MpaRato el 2012. És una plataforma que, molt abans que qualsevol partit o institució, va començar la campanya que ha derivat al cas Bànkia; catalitzant les contribucions ciutadanes; obrint el mateix cas Bànkia a l’Audiència Nacional com a acusació particular; portant a l’opinió pública la publicació dels “Correus de Blesa” i les Targetes Black; aportant i fent públiques proves amb les quals tant preferentistes en general com accionistes de Bànkia poden ara recuperar tots els seus diners, tal com ha dictat finalment el Tribunal Suprem…



Aquí, si em permeteu, m’agradaria fer-vos una pregunta –sé que les preguntes les feu vosaltres, així que la deixo a l’aire com a pregunta retòrica tot i que sincera-: sabíeu que tot el que acabo d’enumerar ho ha fet una coordinació de ciutadans del carrer?


Faig aquesta pregunta perquè el fet que no se sàpiga cóm es va originar un procés tan rellevant és un element important a assenyalar en relació amb la funció de la societat civil i serà un element important per a la meva exposició posterior.



Una altra experiència que puc aportar a aquesta comissió és conseqüència de la primera.
Per poder trobar pistes sobre el que necessitàvem descobrir sense que patissin represàlies les persones que les facilitessin, amb un altre grup amb qui treballo, Xnet, vam aprendre i vam crear les condicions tècniques i legals per poder gestionar una bústia que pogués rebre informacions anònimes de casos de corrupció.

En aquest context he assistit atònita a la gran quantitat de casos rellevants que ens hi arriben, després d’haver estat denunciats als canals institucionals sense resultats o, encara pitjor, amb el resultat de la persecució de la persona denunciant o de l’ús d’aquesta informació per raons polítiques, o per avisar les persones i els càrrecs denunciats perquè es posin fora de perill.

Crec que no es necessiten exemples del que vull dir, donat que són d’aquesta legislatura els recents episodis relacionats a l’anterior direcció de l’Oficina Antifrau.


Amb aquesta bústia, veient el desemparament d’altres persones que denuncien, hem hagut de ser nosaltres els que vam crear protocols d’intercanvi d’informació i de formació entre iguals per ajudar altres persones, perquè duguessin a terme les denúncies amb millor èxit.



Per últim, una altra perspectiva des de la qual puc aportar aquí, és la metodològica en l’ús estratègic de les TIC per a la millora de la democràcia. Des del 2006, quan, com a directora de teatre, vaig ser víctima d’una denúncia falsa per violació de copyright, m’ocupo de la defensa d’un Internet lliure i obert com a eina i com a filosofia.


Definits els punts des d’on puc contribuir, passo ,doncs, a compartir amb vosaltres propostes, la totalitat de les quals prèviament he experimentat.


Creant 15MpaRato – com deia abans l’operació i la querella que va impulsar el cas Bànkia, Targetes Black, Correus de Blesa, etcètera-, vam aprendre moltes coses, i una del tot inesperada: és més fàcil imputar presumptes responsables de corrupció – de fet en tenim gairebé 80 -, que arribar a fer saber que això NO ho han fet els seus iguals, sinó gent del carrer, gent normal i corrent.
Ni la premsa, ni els partits – amb algunes comptades excepcions-, ni jutges, ni fiscals – amb algunes comptades excepcions-, ni els governs, estan disposats a reconèixer que això pot fer-ho gairebé tothom.



Això és greu, no només per una qüestió de respecte i veritat històrica – que també –, sinó per un problema eminentment pràctic.
Mentre us parlo, gairebé el 70% dels casos de corrupció que s’estan jutjant, no els han destapat institucions ni partits, sinó ciutadans del carrer.


He comprovat un gran esforç per part dels governs, de partits i grans mitjans – no parlo de periodistes, sinó de mitjans – per atribuir-se mèrits aliens i per ocultar a l’opinió pública la funció activa i fins i tot necessària de la societat civil.


Es fa el retrat dissuasiu d’un món en el qual la societat civil és passiva, irrellevant, i en el qual TOT comença i acaba en el monopoli d’aquesta trinitat: govern i institucions, partits i grans mitjans. I això no passa per una conspiració política elaborada – tant de bo! -; és només marqueting, product placement del propi monopoli.

Hem de prendre molt seriosament que es negui la intervenció ciutadana, una cosa tan essencial per aconseguir, per exemple, què d’altres persones contribueixin a destapar corrupció.


Això que dic pot semblar un tòpic, una queixa genèrica. Però us demano que l’entengueu en el seu realisme. Us puc assegurar que és d’una precisió quirúrgica el que passa.


Com a ciutadans del carrer, des de dins de casos concrets, descobrim quant d’esforç requereix aconseguir un informe; que una prova sigui acceptada pel tribunal; que la fiscalia no sigui la defensa dels acusats si són de l’establishment; que un testimoniatge que ve de fonts ciutadanes sigui pres en consideració per la premsa i sobretot no sigui captat per cap partit.

Mentre que el canvi que s’ha produït contra la corrupció darrerament, o sigui des del 15M, és perquè cada vegada hi ha més ciutadans que no deixem anar la presa i que ens organitzem; em sembla clarament que no és un canvi institucional – no ha canviat gairebé res a les institucions – , és un canvi social.

Si volem lluitar contra la corrupció, això no només s’hauria de reconèixer, sinó que s’hauria de fomentar, creant protocols de respecte a la veracitat i recursos gratuïts (enfortir la justícia gratuïta) que fomentin que aquest model es repliqui.


Trobant-me al mig de tot això, miro aquesta inèrcia en perspectiva. Des de fa alguns segles, només dos han estat els àmbits polítics que s’han tingut en compte: el públic i el privat.

Les polítiques de govern i les demandes dels partits han oscil·lat entre “més públic” o “més privat”, i sovint encara està passant així.



Però ara som a l’era digital.
La seva principal característica és la desintermediació, és a dir: els monopolis dels intermediaris en els accessos a la cultura, al coneixement, a la informació, a la producció, a l’economia i també a la política, han estat erosionats amb un avenç radical de la democratització.



La funció dels partits, com la d’altres intermediaris de l’era predigital, ha canviat.
Crec que ja no ha de ser l’extracció dels recursos d’altri, sinó una funció de facilitació.

El reconeixement de la societat civil no és el de xuclar-li el seu propi valor o forçar-la en formats associatius típics del sector privat, sinó acceptar la seva alteritat i el fet que té quelcom a oferir per si mateixa a la taula de joc del governament.



D’aquesta manera, el primer que demano i desitjo per acabar amb la corrupció i per a una democràcia real, és que es reconegui la societat civil en igualtat de condicions, com a tercer actor polític: “públic” en forma de govern, institucions i també partits; “privat” en forma d’empreses i “societat civil” en forma de canals dotats de recursos per permetre col·lectivament i individualment a la vegada 1) la vigilància preventiva de les institucions, 2) l’esmena, mai partint de zero i en temps real, en el mateix procés d’esborrany i l’esmena que es produeix aquí dins del Parlament i 3) la transferència de competències sense pèrdua d’identitat.



A parer meu aquesta és la participació de la societat civil al segle XXI.

Fa anys que defenso la participació ciutadana, però no m’he referit mai al tipus de participació que s’ha posat de moda, una mica –diguéssim- “ocupacional”, paternalista –crec-, per una voluntariosa, de vegades, o per una simplista i interessada, d’altres vegades, interpretació del 15M.

Defenso la participació com a coresponsabilitat en el treball, no com a opinar sense coneixements i sense conseqüència ni per a qui emet ni per a qui rep.
D’això se’n diu llibertat d’expressió, però a vegades em sembla que es confonen els ous amb els cargols.


Concretant: participació com a eficàcia i excel·lència. En la filosofia hacker parlem de Doisme. És el que apliquem amb molt bons resultats en les comunitats d’acció online; i de la mateixa manera s’aplica a l’àmbit del desenvolupament científic. Podem trobar també alguns exemples en experiències legislatives (Marco Civil Do Internet o a vegades a la Unió Europea).



En definitiva, tal com vam practicar amb el dispositiu científic-experimental del Partit X, ens sembla que aquest hauria de ser el format de la democràcia del futur.


Torno als intermediaris al segle XXI.



En tots els casos de corrupció en els quals he intervingut, es repeteix el mateix patró de conducta criminal. L’origen de la corrupció, l’hem de buscar sempre en el mateix lloc: als partits polítics.



El patró de conducta criminal és una trama que sorgeix en el cor dels partits; s’usa l’estructura “partit” que existeix pels seus – molts – militants honestos que són usats com a tapadora, i s’envien homes (o dones) de confiança de la xarxa de “mafiosa clientela” a ocupar llocs de comandament en el sector públic – en les direccions, conselleries o en els ministeris -, o en el sector privat; els governs acaben sent braços executors de la trama criminal, legislant per afavorir-la o per no comprometre-la.



De cap manera vull faltar-vos al respecte ja que en els meus anys d’activista he tractat amb molts de vosaltres diputats i amb aquells que us han precedit, els quals en la majoria dels casos han estat persones treballadores, honestes i dedicades. Tot i amb això, crec que s’han de deixar de costat les excuses estereotipades: no són les pomes podrides, no són els corruptors, no és la picaresca. Crec, i la meva experiència m’ho demostra, que és un problema de la mateixa estructura dels partits polítics tal com els hem heretat.

Ara es diu com a solució que haurien de ser més oberts, es parla de primàries, de llistes obertes… Crec que el problema dels partits no és que no siguin oberts, ni crec que les llistes obertes com es plantegen últimament siguin la panacea.



De fet els partits polítics són, possiblement, l’estructura més oberta que existeix. En molt pocs llocs es pot afiliar-se amb tan pocs requisits.



És justament aquesta forma d’obertura que fomenta la creació d’estructures-clienteles. Hem vist que aquestes xarxes de fidelitats i de favors són el brou de cultiu per a la corrupció, amb llistes obertes i primàries o sense. En poques paraules, crec que els partits com els coneixem ara són dispositius amb una dissonància evident entre la seva estructura – una comunitat oberta, amb com més gent millor, en la qual qualsevol que pensi o digui que pensa de la mateixa manera pot entrar-hi, i on es prioritza la fidelitat ideològica i el charme mediàtic per davant de les habilitats per solucionar problemes – i el rol que els hem donat en la societat, o sigui governar, amb altes dosis de competències, les qüestions més sensibles de la vida de tota la comunitat.



Metodològicament, clarament no pot funcionar.

Un cop més, crec i he comprovat que deixant a la societat civil canals per fer-se adulta, alleugerim la funció dels partits i podrien treballar millor. En aquest sentit, crec que s’haurien de fer canvis profunds en lleis com la de partits i electorals, però entrem en un terreny de competències que no tractaré avui.


Jo sí que crec en la professionalització de la política, però en el sentit d’acceptar-la com una tasca de gestió contractualment vinculant amb els votants basada en la vocació i les competències, amb els mateixos drets i deures que la resta de treballadors.
Un govern que ens representi, no que ens substitueixi.



No puc aprofundir més, però tot això ho trobareu sistematitzat al programa prototip Democràcia i Punt.



Tornant al tema de la denúncia de la corrupció per part de la societat civil, passo a una última qüestió.



En un context en el qual, com hem vist, una gran part dels casos és denunciada per ciutadans del carrer, no existeix a Catalunya ni a Espanya cap legislació sobre aquest tema. El que reben normalment a canvi els anomenats whistleblowers – o alertadors/denunciants – són plets contra l’honor, calúmnies, mobbing, persecució, atur, en suma una aclaparadora llosa de despeses i greuges que dissuadeix la majoria de denunciar.



Malgrat que el codi penal i altres lleis instin el ciutadà a denunciar, com en tota situació de asimetria de força, denunciar no és viable.



Tant és així que utilitzo el nom anglès “whistelblower” perquè fins fa menys de dos anys un terme equivalent no existia en les llengües llatines europees; l’hem hagut d’introduir nosaltres.

Al món anglosaxó existeixen legislacions de protecció dels whistlebolwers/alertadors des de 1778. La llista de referència és molt llarga.
Necessitem que aquí també hi hagi una legislació específica.



De forma ideològicament transversal, organitzacions i persones de la societat civil hem creat un decàleg per a una legislació en defensa dels alertadors i denunciants.



Veiem amb satisfacció que aquest decàleg, que afegeixo en la documentació, està sent pres en consideració per diversos partits de diversos colors polítics. Crec que en els dos anys vinents aconseguirem tant una directiva europea com una legislació en l’àmbit de l’Estat espanyol.

Ja que una gran part d’aquest treball s’ha dut a terme des de les nostres organitzacions a Catalunya, veuria amb gran satisfacció que Catalunya fos avantguarda en la redacció d’una llei en aquest sentit.



Per concloure la qüestió de les denúncies de la ciutadania, hem de tractar breument la qüestió de l’anonimat i de les eines d’anonimització, molt rellevant a l’era post-revelacions de Snowden. Amb Xnet som reconeguts experts amb el tema, però malauradament avui no em queda temps. Aporto en canvi dos documents al respecte, un de l’ ONU i un del Parlament Europeu, en defensa de l’anonimat i de l’encriptació.

L’anonimització – o sigui, accedir a eines de forma anònima, per exemple usant TOR – permet corregir l’asimetria de la qual he parlat. Hem de preservar l’anonimat de les persones privades perquè són vulnerables.



La diferència entre anonimat i confidencialitat és que l’anonimat permet a la font estar en control de l’ús que es fa de la informació.



Confiar en la confidencialitat “garantida” per les institucions no és més que un exercici de fe; que se centralitzi tot el poder (la informació) en mans d’unes poques persones – (directius o administratius) – que es tornen totpoderoses i una amenaça per a tots, no és, ni mai ha estat, desitjable.

Experiències com l’escàndol de l’Oficina Antifrau, així com els èxits de les filtracions anònimes contra la corrupció a tot el món durant els últims anys, ho fan evident.



Només dir que aquestes innovacions contribueixen a més justícia i més democràcia. Hem d’integrar-les de forma positiva encara que sense ingenuïtats – sempre que hi ha humans poden haver-hi abusos -, en lloc de prohibir-les si no n’entenem la complexitat.



Cal pensar, per exemple, que ara mateix enviar un correu sense encriptació és exactament com enviar un carta postal sense tancar el sobre. Qualsevol que estigui en el camí que ha de recórrer aquesta carta, podria llegir-la. En uns quants anys esperem que l’encriptació sigui tan normal com tancar els sobres.




En conclusió.



Les institucions no poden vigilar-se a si mateixes.



El governament es pot delegar sota condicions contractuals estrictes; però la vigilància de la ciutadania no es pot delegar perquè en el moment en el qual es fa, aquell en qui es delega, es transforma en institució i entra a formar part de l’engranatge per vigilar.



La solució no pot ser, doncs, algú o quelcom en concret, sinó allò que les tecnologies digitals ara consenten: qualsevol persona – si us plau, vegin el matís: no dic “tots”, dic qualsevol persona.



Llavors, en resum proposo:



• Transparència preventiva (abans que les coses s’hagin fet) de les institucions i de les empreses que impacten sobre més del 10% de la població. La transparència d’aquestes entitats és bàsica perquè qualsevol persona pugui tenir la informació necessària per fer-se una opinió o per detectar una fallada en el sistema.

• Canals per a la coresponsabilitat de la ciutadania (amb deures i drets). Això vol dir canals per a la vigilància, l’esmena i la transferència de competència. No vull dir començar de zero.



• Esmenar la asimetria amb més privadesa i anonimat per a les persones enfront dels grans poders públic-privats.

• Una Llei de protecció dels alertadors no assistencialista, sinó en aquest mateix context de reconeixement de la tasca ciutadana.


• Modificació de la configuració de les lleis de partits i electorals – tendint a combinar candidats propis amb candidats per circumscripció i per competències.


Moltes gràcies.

Simona Levi
(Agraïments a Lluïsa G.)