Proposició de Llei de Protecció Integral dels Alertadors

[VERSIÓ DE LA LLEI PRESENTADA AL PARLAMENT DE CATALUNYA]

A LA TAULA DEL PARLAMENT

En nom de la plataforma de la societat civil Xnet, Sergi Sabrià i Benito, president, Gerard Gómez del Moral i Fuster, diputat del Grup Parlamentari Republicà; Albert Batet i Canadell, portaveu, Gemma Geis i Carreras diputada del Grup Junts per Catalunya; Maria Sirvent Escrig, diputada del Subgrup Parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent; Miquel Iceta i Llorens, president, Ferran Pedret i Santos diputat del Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar; Xavier Domènech Sampere, president, Susanna Segovia Sánchez diputada del Grup Parlamentari de Catalunya en Comú Podem d’acord amb el que estableix l’article 111.b del Reglament del Parlament, presenten la següent proposició de llei:

PROPOSICIÓ DE LLEI DE PROTECCIÓ INTEGRAL DELS ALERTADORS EN L’ÀMBIT COMPETENCIAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

 

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

La present Llei pretén contribuir a consolidar els sistemes de control i denúncia d’irregularitats en el sector públic dins l’àmbit competencial de la Generalitat de Catalunya i dels ens locals, així com en el sector privat oferint en ambdós sectors una protecció integral als alertadors d’informacions que revelen irregularitats, accions u omissions doloses o imprudents susceptibles de causar danys i amenaces a l’interès general. A més de regular els canals de denúncia interns i externs de l’Administració de la Generalitat i els ens locals, així com d’empreses i entitats, s’estableix quines obligacions han de complir els seus responsables públics i privats, així com les conseqüències que se’n poden derivar del seu incompliment dins del procediment sancionador d’aplicació als àmbits de competència de la Generalitat. Amb totes aquestes mesures es vol posar fi, des del consens social, als abusos sistèmics.

Aquesta proposta de llei ha estat elaborada pel projecte Xnet*, grup ciutadà que treballa la renovació democràtica a l’era digital. L’esperit de la Llei pren com a referent la “Propuesta de texto articulado de la proposición de ley de protección integral de los alertadores” d’Xnet i el Decàleg per a la Protecció dels Denunciants i Alertadors del Grup de Treball Ciutadà contra la Corrupció del que Xnet és membre fundador i pretén complementar i enfortir allò que preveu l’ordenament jurídic vigent en el marc de l’Estat espanyol –especialment en relació al deure de tot ciutadà que tingui coneixement de la perpetració d’un delicte de posar-ho en coneixement de l’autoritat competent, tal i com disposen els articles 259 i 262 de la Llei d’Enjudiciament Criminal- així com tenir em compte vàries fonts de textos legals que ja es troben en ple ús o propostes a debat en d’altres àmbits temàtics o geogràfics i que es troben en l’esperit de la present norma, i que són principalment: On Prevention of Corruption Act No. 1700-VII (Ucraïna, 2014), The Protected Disclosures Act (Irlanda, 2014), Dutch Whistleblowers Act (Països Baixos, 2016) i Whistleblower protection act (Hellenic Anti-corruption Organization,Grècia, 2017), els Principle for Whistleblower Protection de l’organització Blueprint for Free Speech, les recomanacions de – entre d’altres – whistleblowers International Network, European Center for Whistleblower Rights, Public Concern, whistleblowing for Change, Courage Foundation, Expose Facts, diverses sentències de la European Court of Human Rights, la Llei Orgànica 19/1994, de 23 de desembre, de protecció a testimonis i pèrits en causes criminals, Llei 11/2016, de 28 de novembre, de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana i, en la mesura en que s’ha pres de referència llur model de protecció integral de les víctimes, la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de protecció integral contra la violència de gènere i de l’Estatut de Protecció de la Víctima del Delicte 4/2015, de 27 d’abril. A més inclou les directrius de la Resolució del Parlament Europeu, de 24 d’octubre de 2017, sobre les “Mesures Legítimes per a la Protecció dels Denunciants de irregularitats que, en nom de l’interès públic, revelen informació confidencial sobre empreses i organismes públics” i de la Proposta de Directiva Europea per a la Protecció de les Persones que Reporten Infraccions en Àrees de Competència de la Unió Europea del 17 d’abril de 2018.

L’administració de la Generalitat de Catalunya i els ens locals actuen, en els seus respectius àmbits, amb subjecció als principis de legalitat i d’eficàcia dels poders públics, així com en el món empresarial quan s’afecten drets i interessos de una gran part de la societat, la transparència n’ha de ser la norma i el secret l’excepció. En aquest sentit, cal remarcar el mandat de l’article 71.4 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que obliga l’Administració de la Generalitat a fer pública la informació necessària perquè la ciutadania en pugui avaluar la gestió.

I no sols avaluar-la. La col·laboració de la ciutadania o de grups de la societat civil organitzada amb la denúncia d’irregularitats és un dels mitjans més eficaços per exposar i combatre la corrupció i els abusos que afecten tota la societat. A més dels problemes morals, jurídics i polítics que això comporta, no deixen de ser problemes tècnics i, com a tals, poden també ser abordats pragmàticament per ser resolts de manera concreta i eficaç.

El tenor literal de l’article 259 de la Llei d’Enjudiciament Criminal preveu l’obligació, de qualsevol que presenciï la perpetració de qualsevol delicte públic, de posar-ho immediatament en coneixement del Jutge d’instrucció, de pau, comarcal o municipal, o funcionari fiscal més proper al lloc on es trobi. Així mateix, l’article 264 del mateix text legal estableix que qui, per qualsevol mitjà diferent dels mencionats en els articles precedents, tingués coneixement de la perpetració d’algun delicte dels que han de perseguir-se d’ofici, haurà de denunciar-ho al Ministeri Fiscal, al Tribunal competent o al Jutge d’instrucció o municipal, o funcionari de policia, sense que per això s’entengui obligat a provar els fets denunciats ni a formalitzar querella. Però, com a regla general, els denunciants que alerten sovint ho fan amb un alt risc personal, i com a resultat solen sofrir un gran cost professional i personal, malgrat que la denúncia d’irregularitats és essencial per protegir l’interès públic i per mantenir la rendició de comptes i la integritat tant en el sector públic como en el privat.

És per això que cal protegir tothom que presenciï qualsevol tipus d’abús i fer possible que en pugui aportar proves sense rebre represàlies ja que, la desprotecció per als anomenats whistleblowers o alertadors – i per als qui faciliten la seva acció – en front de les persecucions que poden sofrir -des d’accions legals per presumptes delictes contra l’honor, la protecció de dades personals o la propietat intel·lectual dels defraudadors fins a casos de mobbing, assetjament o acomiadament d’empleats o directius de corporacions públiques o privades-, esdevé una aclaparadora llosa de despeses i greuges que dissuadeix la majoria de denunciar o revelar comportaments il·lícits, irregularitats o delictes.

Si hi sumem les dificultats probatòries i els costos inherents als procediments judicials assistim a una situació d’assimetria de forces entre la ciutadania i les institucions o les corporacions que impossibilita de facto que les persones puguin complir amb el deure ciutadà de denunciar els delictes dels que se’n tingui coneixement, així com denunciar comportaments impropis, irregularitats o activitats il·lícites.

En el món anglosaxó des de 1778 existeixen legislacions de protecció dels whistleblowers –qui empra un xiulet per fer una alerta-, que traduirem com a “alertadors”. La primera definició jurídica és del 1972 del defensor del consumidor estatunidenc Ralph Nader, qui defineix el whistleblowing com “un acte d’un home o dona que, creient que l’interès públic anul·la l’interès de l’organització a la què serveix, fa sonar el xiulet de que l’organització està involucrada en activitats corruptes, il·legals, fraudulentes o danyoses.”

Segons la Direcció General Grow de la UE “s’estima que la corrupció en la UE costarà 120 mil milions d’euros a l’any, que representa aproximadament l’1 per cent del PIB total de la UE. La contractació pública és una de les activitats del govern que es més vulnerable a la corrupció. Només en aquesta àrea, s’estima que el risc de corrupció li costa a l’UE 5,3 mil milions d’euros anuals. La protecció dels denunciants, que informen o divulguen informació sobre les amenaces al interès públic que hagin presenciat durant el seu treball, pot contribuir a la lluita contra la corrupció i a la salvaguarda dels drets fonamentals a la UE.” Segons l’estudi “Global Fraud Study” de ACFE (Association of Certified Fraud Examiners) de 2014 que analitza més de 2400 casos de frau en 114 països, al voltant del 40 per cent de tots els casos de frau detectats són descoberts per alertadors.

El passat 24 d’octubre de 2017 el Parlament Europeu adoptà la Resolució núm. 2016/2224 (INI) sobre les mesures legítimes per a la protecció dels denunciants d’irregularitats que, en ares del interès públic, revelen informació confidencial sobre empreses i organismes públics, en favor de desenvolupar mesures legítimes per a protegir als alertadors (whistleblowers) en tota la Unió Europea.

La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans interpreta la denúncia d’irregularitats com una forma de llibertat d’expressió protegida en virtut de l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans, del que tots els Estats de la UE en són part.
A més la protecció jurídica dels denunciants permet reflectir també l’objectiu perseguit per l’article 151 del Tractat Fundacional de la UE, en relació amb l’article 153, apartat 1, lletra b) del mateix: la millora de les condicions de treball i la legislació de la UE ja protegeix als denunciants mitjançant diverses normatives com ara la Directiva sobre blanqueig de capitals i finançament del terrorisme

La Resolució aprovada pel Parlament UE de 24 d’octubre de 2017 conté recomanacions molt importants, reflectides en aquesta llei, com ara mesures que contemplen la possibilitat de denúncia anònima, la possibilitat de denúncia directa a tercers com la premsa o ONGs, a més de mesures de protecció laboral, legal, física i econòmica d’aquells que denuncien corrupció i abusos. La resolució preveu una legislació de protecció de alertadors forta i transversal que abasti tant els sectors públics com privats i en favor de la lluita contra la corrupció i el frau, la justícia, la salut, el medi ambient i la democràcia.

L’ús d’eines tecnològiques ara permet ser més eficients en la protecció de la confidencialitat i anonimat de qui aporta informació rellevant. Això permet corregir l’esmentada assimetria. Hem de preservar l’anonimat de les persones privades perquè són vulnerables quan s’exposen per protegir el bé comú.

La diferència entre anonimat i confidencialitat és que l’anonimat és l’únic que permet a la font de la informació controlar en la seva totalitat la seva pròpia protecció i l’ús que es fa de la informació. Ha quedat àmpliament demostrat la vulnerabilitat i porositat dels sistemes de denúncia que es basen en la mera confidencialitat. Comporta a més perills inherents al fet que es centralitzi tot el poder (la informació) en mans d’unes poques persones (directius de corporacions o superiors jeràrquics en les administracions públiques).

És evident que les corporacions i institucions han de complir els seus deures de transparència i implementar sistemes de vigilància d’irregularitats. Tot i així no és possible evitar abusos confiant en una mena d’autoregulació ja que el frau i la corrupció es donen en posicions privilegiades respecte a aquests sistemes interns. Per això hem d’aprofitar les oportunitats que ens ofereix ara la tecnologia i traçar vies que ens permetin una vigilància ciutadana distribuïda.

L’anonimat és la més robusta protecció real que se li pot oferir a un ciutadà alertador i ja ha estat reconegut com a via justa i necessària a Espanya per la Fiscalia en les seves recomanacions des de 1993, així com per diferents disposicions legals del nostre ordenament i per organitzacions com l’ONU en el seu Report on Encryption, Anonymity and the Human Rights Framework de 2015.

La present llei ve a regular la protecció d’alertadors dins l’àmbit de les competències de la Generalitat de Catalunya i els ens locals. Aquesta protecció concreta al col·lectiu d’alertadors d’informacions que perjudiquen o poden perjudicar el medi ambient, els drets dels consumidors i usuaris, la seguretat i la salut públiques, així com que volen evitar les pràctiques corruptes en les nostres institucions i grans operadors de la nostra economia, es vol dispensar en compliment d’una sèrie de deures de protecció establerts a l’article 27 en relació a l’article 144.1 k) de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya –de protecció del medi ambient-; l’article 28 en relació a l’article 49 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -en matèria de protecció de la salut, la seguretat i la defensa dels drets i els interessos legítims dels consumidors i usuaris; l’article 25.3 de l’Estatut en quant als drets de tots els treballadores i treballadores d’exercir les seves tasques laborals i professionals en condicions de garantia per a la salut, la seguretat i la dignitat; i el principi d’eficàcia que ha de regir tota administració pública, així com el deure de transparència que l’Estatut també imposa a la Generalitat en el seu article 71.4. Protecció que es dispensarà sense perjudici dels instruments que l’Estat puguin posar en funcionament quan aquell desenvolupi els aspectes bàsics en relació a la matèria d’acord amb el seu exercici de competències. Aquesta llei es fonamenta en l’empara del títol competencial que la Generalitat ostenta sobre l’estructura i funcionament de la seva administració (article 150 EAC), en matèria de consum (article 123 EAC), sobre el règim jurídic d’associacions i fundacions i el control dels ajuts públics a aquestes entitats privades (article 118 EAC); així com pel que fa al medi (article 144 EAC), en matèria de règim local (article 160.1.a); la salut i seguretat públiques (articles 162 i 164 EAC) i la protecció de les dades de caràcter personal (article 156 EAC).

Aquesta llei es divideix en sis Títols, començant per un títol preliminar que exposa l’objecte de la llei que no és altre que establir mesures per a la protecció de les persones que revelin informacions sobre actuacions il·lícites o males pràctiques que afectin l’interès general, a més de regular els canals de denúncia interns i externs de les administracions, empreses i entitats, establint quines obligacions han de complir els responsables públics i privats, així com les conseqüències que en l’àmbit del procediment sancionador es puguin derivar del seu incompliment.

El Títol Primer defineix l’àmbit subjectiu d’aplicació de la llei (capítol I), així com les informacions que constitueixen alerta als efectes d’aquesta llei i els que són considerats alertadors i facilitadors de la informació (Capítol II). Amb aquestes especificacions s’ha volgut estendre la protecció no només a les persones denunciants coneixedores d’informacions sobre fraus o actuacions corruptes de les corporacions públiques i privades incloses en l’àmbit d’aquesta norma, sinó també als facilitadors de les alertes: persones físiques o jurídiques com ara ONGs, plataformes ciutadanes o mitjans de comunicació, entre altres, que permeten que la informació donada per un denunciant o alertador sigui accessible. La superposició de facilitadors és una pràctica comuna dels whistleblowers o alertadors quan troben qui els garanteixi el seu anonimat i seguretat personal i familiar, que és l’objectiu prioritari que persegueix aquesta llei, i és compatible el sistema de garanties dels alertadors també per a la protecció del facilitador si s’escau.

El Títol Segon recull, en el capítol Primer, els drets i garanties que assisteixen als alerta-dors i facilitadors d’informacions que constitueixen alertes, des del dret fonamental a la seguretat personal i familiar (article 6) fins al dret a la confidencialitat i l’anonimat com a eines bàsiques de l’alertador (article 7), passant pel dret a la informació i accés al procediment a què doni lloc la seva alerta o denúncia (article 8) i inclusivament el dret a l’assistència jurídica gratuïta (article 9), com garantia per afrontar els procediments judicials que puguin incoar contra la seva persona com a conseqüència de l’alerta i que d’una altra manera suposarien un fre econòmic a l’impuls de les denúncies contra el frau, la corrupció i altres delictes.

El Capítol Segon contempla les mesures concretes de protecció als alertadors per preservar la seva ocupació o activitat econòmica, que acostumen a ser el blanc de les represàlies més habituals davant d’aquest tipus d’alertes ciutadanes. S’han tingut en compte tant el supòsit en el qual l’alertador forma part de la pròpia estructura orgànica o corporativa que resulta afectada per les irregularitats o males pràctiques denunciades, com el en que és extern a ella o tingui una ocupació per compte propi.
I el Capítol Tercer com a revers a aquest sistema de drets i garanties ha vingut a establir un règim de responsabilitat dels alertadors, als quals s’exigeix que tinguin una convicció raonable sobre la versemblança i fiabilitat de la informació que comuniquen o revelen. Així, tot i que el pes de la comprovació de la possible comissió de delictes o accions contra l’interès públic ha de recaure sobre l’organisme o institució a càrrec de la investigació i no sobre l’alertador, sí se li exigeix una responsabilitat davant l’alerta sostraient de la protecció que dispensa aquesta Llei a qualsevol persona que, sabent-ne la falsedat o inexactitud, utilitza el sistema d’alertes per comunicar informacions que no s’ajustin a la realitat. Aquest comportament és castigat expressament per aquesta Llei a fi de no desvirtuar la col·laboració ciutadana digna de protecció i que s’ha mostrat indispensable per lluitar contra la corrupció.

El Títol Tercer es dedica a regular els sistemes d’informació o canals de denúncia de què disposen els alertadors, prioritzant la seva llibertat d’elecció (article 15) així com respectant els propis ritmes en la implantació de sistemes interns de denúncia en corporacions i entitats públiques i privades, però sempre garantint que els canals que es posin a disposició dels alertadors seran anònims i segurs o, si no, s’informarà de la no concurrència d’aquestes qualitats perquè els ciutadans sàpiguen per endavant a què riscos estaran exposant i que proteccions els assisteixen.

El Títol Quart preveu la funció de l’Oficina Antifrau en la informació, acollida i protecció d’alertadors, en quant a canal extern de denúncia d’alertes en l’àmbit territorial de la Generalitat de Catalunya, funció que ve a ampliar les recollides en la Llei 14/2008, del 5 de novembre, de l’Oficina Antifrau de Catalunya, d’acord amb l’article 3 d) d’aquella Llei.

Essent finalitats fonamentals de l’OAC prevenir i investigar possibles casos concrets d’ús o destinació il·legals de fons públics o qualsevol altre aprofitament irregular derivat de conductes que comportin conflicte d’interessos o l’ús en benefici privat d’informacions derivades de les funcions pròpies del personal al servei del sector públic; així com assessorar i fer recomanacions per a adoptar mesures contra la corrupció, les pràctiques fraudulentes i les conductes que atemptin contra la integritat i la transparència en l’exercici de les funcions públiques; es considera l’organisme adient per reconèixer la condició d’alertador dels sol·licitants de la recepció d’alertes que fan ús d’aquest canal extern de denúncies.
El Títol Cinquè estableix que és l’OAC qui concedeix la condició d’alertadors als sol·licitant.
Es centra el Títol Sisè en establir un règim per a l’exercici de la potestat sancionadora en matèria de protecció d’alertadors dins l’àmbit competencial d’aquesta llei, que troba empara en l’article 159.1 b) de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el Decret 278/1993, de 9 de novembre, sobre el procediment sancionador d’aplicació als àmbits de competència de la Generalitat, el qual desenvolupa la potestat sancionadora de la Generalitat en totes les seves competències a excepció de la matèria tributària, les infraccions de l’ordre social i el règim disciplinari de l’empleat públic.

S’estableix així un catàleg d’infraccions (article 24) i sancions (article 25) que pretenen dissuadir accions que menyscaben la indemnitat dels alertadors i dels facilitadors i al mateix temps castigar aquestes conductes i rescabalar les víctimes per al cas que la represàlia ja hagi tingut lloc.

TÍTOL PRELIMINAR

Article 1.- Objecte.

1. Aquesta Llei té per objecte establir mesures per a la protecció de les persones que revelin informacions sobre actuacions il·lícites o males pràctiques que afectin a l’interès general i que es produeixin a l’àmbit de l’administració de la Generalitat de Catalunya i dels ens locals, així com en empreses o entitats privades que operen en l’àmbit de Catalunya.

2. Aquesta Llei també regula els sistemes d’informació o canals de denúncia de què disposen les administracions, empreses i entitats per a la recepció d’aquestes informacions.

3. Finalment, la llei regula els òrgans encarregats de vetllar pel compliment de les mesures de protecció establertes i per a la tramitació dels procediments de comprovació de les actuacions denunciades.

TÍTOL I. DISPOSICIONS GENERALS

CAPÍTOL I. ÀMBIT D’APLICACIÓ
Article 2.- Àmbit subjectiu d’aplicació.

1. Aquesta llei és aplicable a l’àmbit competencial de Catalunya:

a) A l’Administració de la Generalitat i els ens que integren l’Administració local a Catalunya.

b) Als organismes i ens públics, les societats amb participació majoritària o vinculades, les fundacions del sector públic, les entitats de dret públic dependents o vinculades amb les administracions a què fa referència la lletra a, les entitats de dret públic que actuen amb independència funcional o amb una autonomia especial reconeguda per llei que exerceixen funcions de regulació o supervisió externa sobre un determinat sector o activitat, les institucions de la Generalitat a què fa referència el capítol V del títol II de l’Estatut d’autonomia, els col·legis professionals i les corporacions de dret públic en allò que afecta l’exercici de llurs funcions públiques i els consorcis o altres formes associatives i llurs ens vinculats i societats mercantils en què participa de manera majoritària alguna d’aquestes administracions.

c) A les universitats públiques de Catalunya i els ens que en depenen o hi estan vinculats o participats, incloses les societats mercantils, les fundacions i altres ens instrumentals.

d) A les persones físiques o jurídiques que exerceixen funcions públiques o potestats administratives, que presten serveis públics o que perceben fons públics per a funcionar o per a dur a terme llurs activitats per qualsevol títol jurídic.

e) A les persones físiques o jurídiques que duen a terme activitats qualificades legalment com a serveis d’interès general o universal.

2. En els casos de l’apartat 1.d i e, el compliment de les obligacions establertes per aquesta llei l’ha de fer efectiu l’Administració responsable.

3. Els municipis poden complir les obligacions que imposa aquesta llei, de manera associada o per mitjà de fórmules de cooperació establertes amb els ens locals supramunicipals o amb l’Administració de la Generalitat, si per raons de capacitat o eficàcia no les poden complir directament.

4. Les obligacions establertes també són aplicable a:

a) Els partits polítics, les organitzacions sindicals i empresarials en relació al seu àmbit d’actuació dins l’àmbit territorial de la Generalitat de Catalunya i dels ens locals.

b) Les entitats privades en els supòsits següents:
– Si perceben subvencions o ajuts públics de la Generalitat i els ens locals de més de 100.000 euros anuals.
– Si almenys el cinquanta per cent de llurs ingressos anuals procedeix de subvencions o ajuts públics de la Generalitat i els ens locals, sempre que aquesta quantitat sigui de més de 50.000 euros.

c) Les societats privades amb un volum de negoci anual igual o superior a dos milions d’euros quan operin dins l’àmbit territorial de la Generalitat de Catalunya i dels ens locals.
 

CAPÍTOL II. DEFINICIONS
Article 3.- Definicions

A l’efecte d’aquesta Llei s’entén per:

a) Alertador o alertadora: qualsevol persona que tenint una convicció raonable sobre la fiabilitat d’una informació constitutiva d’alerta a la qual hagi tingut accés, la posa en coneixement de tercers mitjançant denúncia administrativa o davant de l’autoritat judicial o ministeri fiscal, o mitjançant d’un canal de recepció d’alertes. No tindrà la consideració d’alertadora la persona que actuï com a tal a canvi d’una remuneració econòmica o contraprestació patrimonial de qualsevol índole. Amb aquesta excepció, serà irrellevant la motivació de l’alertador.

b) Informació constitutiva d’alerta: qualsevol informació que, acompanyada d’elements probatoris o indicis consistents, permeti sospitar amb fonament sobre la possible perpetració de irregularitats, fets il·lícits, delictes o males pràctiques les conseqüències dels quals no només afecten a l’administració o entitat privada en què siguin duts a terme sinó que transcendeixin i siguin susceptibles de perjudicar l’interès general.

c) Facilitador o facilitadora: és la persona física o jurídica que contribueix, facilita o ajuda a l’alertador a revelar o fer pública la informació constitutiva d’una alerta.

d) Canals de recepció d’alertes: són sistemes o mecanismes de comunicació i recepció d’alertes que es posen a disposició de qualsevol persona que tingui informació que pugui constituir una alerta, sempre que reuneixin els requisits especificats en el títol III de la present llei. Aquests canals poden ser interns, quan venen establerts per la mateixa administració o entitat pública o privada per a les alertes referides al seu àmbit d’actuació, o externs, quan són canals habilitats per qualsevol altra entitat o plataforma que es posen a disposició de qualsevol persona i sobre alertes de qualsevol àmbit.
 

Article 4.- Informacions que constitueixen alerta.

1. Les informacions objecte d’alerta poden ser sobre fets il·lícits o males pràctiques que malmetin o amenacin l’interès general, amb independència que hagin estat executades, s’estiguin executant, estiguin en fase de temptativa o es tingui indicis que es produiran dins l’àmbit territorial de la Generalitat de Catalunya. En aquells casos en que els fets es produeixin en un àmbit territorial superior o diferent, es podrà dispensar la protecció a l’alertador sempre que aquest comuniqui o reveli l’alerta dins l’àmbit territorial de la Generalitat i de conformitat amb l’article 115.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

2. Sense limitar-nos a aquestes, són considerades en tot cas informacions constitutives d’alerta les següents:
a) Qualsevol delicte dolós o imprudent;

b) Violacions dels drets humans, atacs contra les llibertats fonamentals, els drets dels treballadors i altres drets socials, així com sobre l’estat de dret;

c) Accidents, desastres, perills naturals i altres emergències que ja hagin ocorregut o que es puguin produir en el futur.

d) Pràctiques que impliquen riscos per a la vida i la salut de les persones o qualsevol altra amenaça per a la seguretat, la salut pública, la seguretat del transport, els drets dels consumidors i usuaris, la seguretat nacional i mundial, la privacitat i la protecció de dades personals, i el medi ambient;
e) Males pràctiques administratives o empresarials, en el si d’entitats públiques o privades, relacionades amb l’abús d’autoritat, conflictes d’interès, la corrupció, la prevaricació, la malversació de caudals públics, el tràfic d’influències, el frau fiscal, la responsabilitat i seguretat financera, i lliure competència, entre altres.

f) Males pràctiques disciplinàries, administratives, en matèria de privacitat, protecció de dades o qualsevol altra negligència o omissió per part de les agències governamentals, autoritats públiques o qualsevol dels seus empleats, entitats legals, els seus funcionaris i el seu personal, abús de poder, abús de autoritat, mala administració, conflictes d’interessos, incompliment d’obligacions legals;

g) Encobriment

h) Qualsevol altra informació no inclosa en les seccions anteriors que reveli un dany o una amenaça per l’interès públic.

3. No és obstacle per a la comunicació i recepció de la informació constitutiva d’alerta el fet que la mateixa comprengui dades especialment protegides, de les recollides a Reglament Europeu 2016/ 679 i la Llei de protecció de dades de caràcter personal vigent. Tal com ha expressat la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre el cas Hungarian Hèlsinki Committee respecte al FOI, per tal de garantir el ple respecte del dret a la informació, en el cas que la informació es faci pública, aquesta excepció només cobrirà la informació personal directament relacionada amb les actuacions il·lícites denunciades – com la identificació – nom – de la persona/es – i s’hauran d’ometre les dades personals relacionats amb l’àmbit privat i que no aporten cap valor informatiu – dades com ara números de telèfon personal, adreça de correu electrònic personal, adreça del domicili particular… L’excepció no s’estendrà en cap cas a la publicació d’informació relacionada amb terceres persones a les quals no els siguin de cap manera imputables aquestes actuacions. Aquestes persones han de romandre inidentificables. El compliment d’aquesta excepció serà responsabilitat de qui realitzi la publicació.

4. Tampoc serà obstacle per a la comunicació, recepció o divulgació de la informació que constitueixi una alerta que la mateixa es trobi sota la protecció del Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d’Abril, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual.

5. En els casos en què la informació constitutiva d’alerta estigui catalogada com de seguretat pública, secrets oficials o informació classificada, la mateixa podrà ser objecte de comunicació i recepció, però no podrà ser objecte de divulgació pública indiscriminada sinó que s’han de prendre les precaucions necessàries perquè pugui conèixer-se el il·lícit sense posar en perill la seguretat pública. La divulgació pública es considerarà justificada en casos d’amenaces urgents o greus a la salut pública, la seguretat o el medi ambient. Si es necessita especificació, consulteu: http://www.irishstatutebook.ie/2014/en/act/pub/0014/print.html#sec18

 

TÍTOL II. DRETS I RESPONSABILITATS DE LES PERSONES QUE TRANSMETEN INFORMACIONS CONSTITUTIVES D’ALERTA

CAPÍTOL I. DRETS I GARANTIES DELS ALERTADORS I FACILITADORS
Article 5.- Drets que assisteixen a l’alertador i al facilitador.

Es garanteix el dret dels alertadors i facilitadors a la seguretat, a l’anonimat i a la confidencialitat de la seva identitat, a l’accés a la informació del procediment, a l’assessorament jurídic i la indemnitat.
 

Article 6.- Dret a la seguretat.

1. Els alertadors i els facilitadors rebran protecció policial quan aquests denunciïn l’existència d’un perill o amenaça sobre la seva vida, la seva integritat física o sobre els seus béns com a conseqüència de la revelació o divulgació d’aquestes informacions. En aquest cas s’han d’aplicar totes les mesures de protecció preventiva indicades en la Llei Orgànica 19/1994, de 23 de desembre, de protecció a testimonis i pèrits en causes criminals per l’autoritat (Títol IV) i Estatut de la Victima.

2.La mateixa mesura es dispensarà, quan sigui necessari, als seus cònjuges o persones lligades per anàloga relació d’afectivitat, així com als familiars de tots dos per parentiu de fins a segon grau de consanguinitat o afinitat.
 

Article 7.- Dret a la confidencialitat i l’anonimat de l’alertador.

1. Els poders públics han de garantir el dret de l’alertador a la confidencialitat i a la preservació del seu anonimat.

2. Els facilitadors i qualsevol altres persones, públiques o privades, a les quals l’alertador hagi comunicat la seva identitat fent constar la seva voluntat de mantenir l’anonimat, també estan obligats a preservar-lo i no poden revelar la identitat de l’alertador en cap cas.

3. Els canals de recepció d’alertes salvaguardaran aquests drets en els termes que disposa l’article 18 de la present Llei.

4. Els alertadors podran comunicar al canal receptor la informació de forma confidencial, és a dir, donant a conèixer la seva identitat però fent constar la seva voluntat de no divulgar-la. En aquest cas, les seves dades personals o qualsevol altra informació que permeti conèixer la identitat de l’alertador no podrà ser divulgada sense el seu consentiment exprés, i tots els gestors del canal quedaran obligats en els termes que preveu l’apartat segon d’aquest article.

5. Només l’alertador podrà decidir sobre una eventual renúncia a l’anonimat, que podrà produir-se en qualsevol moment del procediment.
 

Article 8.- Dret a la informació i accés al procediment.

1. Mentre el procediment es tramiti dins l’àmbit competencial d’aquesta llei, tots els alertadors, inclosos els que hagin triat una forma de comunicació anònima o confidencial, tenen el dret a ser informats sobre l’estat i els resultats de l’examen, inspecció i investigació a què hagi donat lloc la informació revelada, llevat la informació que posi en perill la investigació.
2. El dret d’accés dels alertadors a aquesta informació serà garantit d’ofici, o a instància de l’alertador, amb la posada a disposició de l’estat del procediment com a mínim cada noranta dies naturals.
 

Article 9.- Dret a l’assessorament i defensa jurídica.

1. Els alertadors i facilitadors tenen dret a ser assessorats sobre els seus drets i responsabilitats i envers totes les actuacions que derivin de la mateixa tal i com indicat en el article 19.2.
2. Des del començament del procediment, quan no disposin de mitjans econòmics suficients per a la seva defensa en procediments incoats contra la seva persona per raó de l’alerta, tindran dret a sol·licitar advocat d’ofici i la resta de prestacions inherents amb subjecció a la Llei d’assistència jurídica gratuïta.

3. La Generalitat posarà els seus serveis jurídics a disposició d’aquelles persones que tinguin reconeguda la condició d’alertador o facilitador que sigui demandat o investigat en processos que tinguin vinculació o siguin conseqüència de tal condició.

4. Els alertadors i facilitadors ostenten la condició d’interessats/perjudicats en tots els procediments que portin causa de la comunicació d’informació que hagin efectuat. Aquests procediments tindran caràcter contradictori, garantint si és el cas l’anonimat o la confidencialitat de l’alertador a la seva elecció.

5. Els col·legis d’advocats, quan exigeixin per a l’exercici del torn d’ofici cursos d’especialització, han d’assegurar una formació específica que coadjuvi a l’exercici professional d’una defensa eficaç en matèria de protecció d’alertadors i facilitadors.

6. Igualment, els col·legis d’advocats han d’adoptar les mesures necessàries per a la designació urgent de lletrat d’ofici en els procediments que se segueixin a instància d’alertadors o facilitadors a qui s’hagi reconegut el benefici de justícia gratuïta.
 

CAPÍTOL II. MESURES DE PROTECCIÓ DE L’OCUPACIÓ O ACTIVITAT ECONÒMICA DELS ALERTADORS
Article 10.- Mesures comunes.

1. Els alertadors tenen dret a la indemnitat laboral, entre altres que es respectin els contractes i acords individuals de la seva relació de funcionariat, de treball o de servei, sigui per compte d’altri o propi, amb l’ocupador o òrgan de contractació públic o privat sense que aquests puguin posar obstacles a l’ocupació, activitat professional, econòmica, social, científica, acadèmica o d’una altra índole de l’alertador.

2. La revelació d’una alerta d’acord amb les disposicions d’aquesta Llei no pot constituir un incompliment de les clàusules de confidencialitat previstes en un contracte o conveni dins l’àmbit de l’administració de la Generalitat i dels ens locals. Així mateix és nul·la de ple dret qualsevol clàusula contractual que prohibeixi la revelació d’alertes entre les parts d’un contracte privat en aquest mateix àmbit.

3. Quan es causin danys i perjudicis a l’alertador per decisions arbitràries degudes a l’acció o omissió d’un funcionari, empleat, empresari o un altre membre d’una institució o entitat pública o privada en l’exercici de la seva autoritat deguda a la revelació de un avís, l’alertador serà compensat a càrrec d’aquesta institució o entitat pública o privada mitjançant el corresponent procediment de determinació objectiva de danys i perjudicis davant la instància o jurisdicció que correspongui.
 

Article 11.- Mesures de protecció a l’alertador funcionari o empleat de l’administració de la Generalitat de Catalunya i dels ens locals.

Quan l’alertador o facilitador sigui un funcionari, empleat públic, interí o treballador fix o temporal en l’administració de la Generalitat de Catalunya i dels ens locals, o ens dependents de les anteriors, gaudirà dels següents drets:

a) Dret a no ser sancionat ni represaliat d’una altra manera per part d’aquesta administració o entitat privada, mitjançant separació del servei amb pèrdua de la condició de funcionari, sanció, suspensió, trasllat, assignació a un lloc de menor remuneració, reducció del salari, deteriorament de les condicions de treball o qualsevol altres mesures de la mateixa naturalesa, ni a rebre l’amenaça de l’aplicació d’aquestes mesures.

b) Dret a ser reintegrat en les anteriors condicions en els casos anteriors en els termes i amb els efectes previstos per la legislació sobre funció pública de la Generalitat de Catalunya, així com a adreçar-se als tribunals en els termes que li reconeix al funcionari l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, el Reial Decret 2669/1998, d’11 de desembre, pel que s’aprova el procediment a seguir en matèria de rehabilitació dels funcionaris públics, i normativa concordant, així com en el cas del treballador en règim laboral li reconeix l’Estatut dels Treballadors, els convenis col·lectius i normativa concordant, respectivament.
 

Article 12.- Mesures de protecció de l’alertador ocupat per compte aliè.

Quan l’alertador o facilitador sigui un empleat, antic empleat o membre de qualsevol empresa o entitat privada de la qual hagi revelat informació constitutiva d’alerta que hagi donat lloc a la tramitació d’un procediment intern o extern de depuració de responsabilitats, i mentre duri el mateix, gaudirà dels següents drets:

a) Dret a no ser sancionat ni represaliat d’una altra manera per part de l’ocupador, directiu o qualsevol altre empleat o membre de l’empresa o entitat privada, mitjançant acomiadament, sanció, suspensió, trasllat, assignació a un lloc de menor remuneració, reducció del salari, deteriorament de les condicions de treball o qualsevol altres mesures de la mateixa naturalesa, ni a rebre l’amenaça de l’aplicació d’aquestes mesures.

b) Dret, en cas que no es respecti l’anterior, a adreçar-se als tribunals en els termes que li reconeix l’Estatut dels Treballadors, els convenis col·lectius i normativa concordant.
 

Article 13.- Mesures de protecció de l’activitat econòmica o professional de l’alertador ocupat per compte propi.

La Generalitat de Catalunya obrirà una línia d’ajuts, de caràcter temporal no superiors a un any, per alertadors que siguin professionals o treballadors per compte propi i es vegin obligats a cessar en la seva activitat per fer efectiva la seva protecció.
 

CAPÍTOL III. DEL RÈGIM DE RESPONSABILITAT DELS ALERTADORS PER LA REVELACIÓ D’INFORMACIONS QUE CONSTITUEIXEN ALERTES
Article 14.- De la responsabilitat de l’alertador.

1. L’alertador i el facilitador han de tenir una convicció raonable de la versemblança i fiabilitat de la informació que comuniquin. La responsabilitat de la comprovació de la versemblança dels fets objecte de l’alerta i de la qualificació dels mateixos com a possibles delictes o accions contra l’interès general recau en tot cas sobre l’organisme o institució que es faci càrrec de la investigació.

2. Quan la resolució que posi fi a la investigació dels fets generats per l’alerta conclogui que no es tracti d’irregularitats, males pràctiques o fets constitutius d’il·lícit penal, l’alertador o facilitador mantindrà la protecció reconeguda per la present Llei i no patirà perjudici, sanció o represàlia alguna, llevat que la resolució que posa fi a l’esmentat procediment declari expressament que l’alertador coneixia l’escassa fiabilitat, inexactitud o falsedat de la informació o se’l condemni per denúncia falsa. En aquest cas la conducta de l’alertador serà objecte de sanció d’acord amb el Títol VI.

3. Amb la mateixa excepció assenyalada en l’apartat anterior, els organismes o institucions que es facin càrrec de la investigació dins l’àmbit competencial d’aquesta norma, no exigiran responsabilitats a l’alertador i el facilitador per danys i perjudicis que puguin derivar-se de la comunicació o divulgació de l’alerta.
 

TÍTOL III. SISTEMES D’INFORMACIÓ O CANALS DE RECEPCIÓ D’ALERTES
Article 15.- Llibertat d’elecció.

És lliure decisió de l’alertador triar el canal més adequat per a la seva comunicació sense que això suposi cap limitació dels drets i garanties que l’assisteixen en aquesta Llei.
 

Article 16.- Sistemes interns.

1. L’alertador que mantingui una relació de treball o de servei amb entitats públiques o privades, dins l’àmbit competencial d’aquesta norma, que disposin de canals de recepció d’alertes podrà dirigir-se en primer lloc i a la seva elecció als esmentats canals interns, però sense que estigui obligat a fer-ho.

2. A l’alertador que utilitzi canals interns de recepció d’alertes l’assisteixen els drets que preveu el títol II d’aquesta Llei.

3. L’entitat responsable d’un canal de recepció d’alertes informarà als seus empleats, contractistes i usuaris sobre l’existència i condicions d’accés dels canals, sobre el seu caràcter anònim i segur, o en cas que no reuneixi aquestes condicions, haurà d’informar dels possibles riscos per a l’alertador derivats de la comunicació de la seva alerta. La informació serà clara, precisa, detallada i d’accés públic. Els administradors del canal seran responsables de fer arribar la informació constitutiva d’alerta a les institucions competents per investigar-la i d’informar l’alertador dels tràmits que necessiti efectuar si vol que s’activin els protocols de protecció establerts per aquesta Llei.

4. Les empreses i organitzacions de més de 50 treballadors; les empreses privades amb un volum de negocis o balanç de més de 10 milions d’euros; les administracions estatals, les regions i departaments i els municipis amb més de 10.000 residents; les persones jurídiques privades de qualsevol mida que operin en l’àrea de serveis financers o vulnerables al blanqueig de diners; altres entitats quan així ho disposin altres lleis específiques tindran amb l’obligació de disposar d’un canal intern de recepció d’alertes anònimes i segures i tal com s’ha definit en l’article 18.2. Els administradors del canal seran responsables de fer arribar la informació constitutiva d’alerta a les institucions competents per investigar-la i d’informar l’alertador dels tràmits que necessiti efectuar si vol que s’activin els protocols de protecció establerts per aquesta Llei.
 

Article 17.- Sistemes externs.

1. L’Oficina Antifrau de Catalunya establirà un canal de recepció d’alertes, anònim i segur, que podrà ser utilitzat per qualsevol persona i podrà rebre informacions constitutives d’alerta relacionades amb l’activitat de qualsevol de les entitats enumerades en l’article 2 d’aquesta Llei. Els administradors del canal seran responsables de fer arribar la informació constitutiva d’alerta a les institucions competents per investigar-la i d’informar l’alertador dels tràmits que necessiti efectuar si vol que s’activin els protocols de protecció establerts per aquesta Llei.

2. També poden establir canals de recepció d’alertes de caràcter extern qualsevol altra entitat, dins l’àmbit competencial d’aquesta norma, com ara mitjans de comunicació, organitzacions no governamentals, sindicats, membres de cambres legislatives, institucions i entitats anàlogues. Els administradors de la cadena seran responsables d’informar l’alertador dels tràmits que necessiti efectuar si vol que s’activin els protocols de protecció establerts per aquesta Llei.
 

Article 18.- Protecció de la confidencialitat o anonimat.

1. Els canals de recepció d’alertes hauran d’estar dotats de mecanismes que permetin protegir la confidencialitat o anonimat dels alertadors. La informació sobre l’accés al canal de comunicació i la manera i els límits de la preservació de l’anonimat que ofereixen, han de ser explicitats detalladament perquè l’alertador tingui tota la informació necessària i no pugui ser induït a error per omissió d’informació.

2. A aquests efectes només es consideraran anònims i segurs aquells com ara bústies, línies telefòniques o mecanismes de comunicació electrònica que garanteixin el seu accés mitjançant navegació i connexió anònimes. Han d’informar amb indicacions prèvies clares sobre com utilitzar-los sense exposar la pròpia identitat – inclòs la “identitat electrònica” (Internet Protocol IP) – i sobre les formes d’eliminació de les metadades perquè els documents no comprometin l’anonimitat de l’alertador. Hauran de proveir a l’alertador de justificant de recepció amb codi identificador, o un altre procediment segur, que permeti el seguiment de les actuacions i les comunicacions successives amb l’alertador sense perjudicar el seu anonimat. Les administracions o ens responsables del canal aplicaran les mesures tècniques i d’organització adequades per a la protecció de les dades quan es recaptin, es transmetin o es conservin.

3. Els canals que no reuneixin les condicions de l’anterior apartat no poden publicitar-se com anònims i segurs podent ser en cas contrari objecte de sanció per afectar el dret a la indemnitat de l’alertador.
 

TÍTOL IV. LA FUNCIÓ DE PROTECCIÓ DELS ALERTADORS DE L’OFICINA ANTIFRAU DE CATALUNYA

Article 19. Potestats de l’Oficina Antifrau en matèria de protecció d’alertadors.

1. L’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), com a entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia, independència de les administracions públiques i plena capacitat d’obrar, que s’adscriu al Parlament de Catalunya, actuarà com a canal extern anònim i segur de recepció d’alertes que s’adaptarà als termes de l’article 17.2.

2. Així mateix l’OAC informarà al sol·licitant del règim jurídic i funcionament del canal de denúncia, dels drets i deures de l’alertador previstos per aquesta llei, de la responsabilitat en què pot incórrer si comunica una alerta amb coneixement de la seva inexactitud o falsedat, de les mesures de protecció a què es pot acollir en règim de confidencialitat de les seves dades personals i del dret d’accés al procediment i comunicació amb l’instructor que es mantindrà també en règim d’anonimat. A més proveirà d’informació clara, senzilla, precisa, detallada i d’accés públic sobre el contingut de la present Llei i els drets i deures dels alertadors perquè les persones que estiguin considerant alertar puguin prendre una decisió informada sobre com i quan fer-ho.

3. Així mateix publicarà anualment les dades relatives a la condició dels alertadors i funcionament del seu canal d’alerta.

 

TÍTOL V. DEL RECONEIXEMENT DE LA CONDICIÓ D’ALERTADOR

Article 20.- Reconeixement de la condició d’alertador.

1. És l’OAC que concedeix la condició d’alertador als sol·licitants que compleixin els requisits indicats per aquesta llei. La decisió de l’OAC que resolgui sobre la condició d’alertador es dictarà en el termini improrrogable de cinc dies i posarà fi a la via administrativa i contra la mateixa cabrà el règim ordinari de recursos davant la jurisdicció contenciosa administrativa, que requerirà de la posada a disposició de les dades en règim de confidencialitat del sol·licitant per accedir a la jurisdicció. La informació podrà oferir-se al públic també pel canal anònim i segur.

En els casos en que els sol·licitants siguin reconeguts com alertadors per part de l’OAC, aquesta vetllarà per posar en coneixement de les autoritats competents en cada cas, inclosa la pròpia oficina, la investigació dels fets i la depuració de responsabilitats, i en la mateixa resolució atorgarà a cada alertador les mesures de protecció adients en cada cas en atenció al risc per a la vida, la integritat física, els propis béns i la protecció de l’ocupació i del concret règim i condicions en què s’exerceix.

 

TÍTOL VI. RÈGIM SANCIONADOR

Article 21.- Règim jurídic.

1. L’incompliment dels deures i les obligacions establerts per aquesta llei per part de les persones que en són responsables comporta l’aplicació del règim sancionador regulat per aquest Títol.

2. El règim sancionador no s’aplica, però, a aquells fets que poden ésser constitutius d’infracció penal sempre que es doni també identitat de subjecte i fonament, ni tampoc si, d’acord amb la llei, ha de ser aplicable un altre règim de depuració de responsabilitats.

3. En tot allò que no determina aquest capítol són aplicables els principis i les regles generals sobre l’exercici de la potestat sancionadora i el procediment sancionador, establerts per la legislació bàsica i per la legislació de la Generalitat en matèria de règim jurídic i procediment administratiu comú, especialment allò previst al Decret 278/1993, de 9 de novembre, sobre procediment sancionador d’aplicació als àmbits de competència de la Generalitat, la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic, i resta de legislació d’aplicació.
 

Article 22.- Obligació de denunciar.

1. Els òrgans administratius, les empreses i les entitats que tinguin al seu càrrec canals de recepció d’alertes, ja siguin interns o externs, tenen obligació de denunciar immediatament qualsevol indici de lesió dels drets dels alertadors o facilitadors dels que en tinguin coneixement. La mateixa obligació recau sobre les persones físiques encarregades materialment de la gestió dels canals de recepció d’alertes.

2. Els òrgans, entitats i persones a les què es refereix l’apartat anterior han d’adreçar la denúncia a la instància indicada a l’apartat g) quan el presumpte infractor sigui qualsevol subjecte de l’entitat encarregat de depurar responsabilitats, i a més a una o més de les instàncies següents:

a) Davant l’òrgan que dins de l’administració o entitat pública de l’àmbit de la Generalitat o dels ens locals tingui la potestat sancionadora en matèria disciplinària quan el presumpte infractor sigui funcionari, empleat o treballador d’aquesta entitat.

b) Davant la Presidència o òrgan de govern de l’entitat quan el presumpte infractor sigui un càrrec electe, directiu, conseller, patró o càrrec de confiança, que no es trobi sotmès a l’òrgan disciplinari que preveu l’apartat anterior.

c) Davant el cap de Recursos Humans quan el presumpte infractor sigui empleat o treballador d’una entitat o empresa privada.

d) Davant el president del consell d’administració o administrador de l’entitat o empresa privada quan el presumpte infractor sigui un directiu, conseller o un altre càrrec de la mateixa no sotmès a responsabilitat disciplinària laboral.

e) Davant l’òrgan de contractació pública o privada de qualsevol de les entitats anteriors quan el presumpte infractor sigui un contractista de les mateixes.

f) Davant el rector, en el cas de les universitats publiques.

g) Davant l’Oficina Antifrau.
 

Article 23.- Òrgans competents.

1. L’exercici de la potestat sancionadora en matèria de protecció de alertadores correspon a l’Oficina Antifrau

2. Quan del contingut de la denúncia es pugui inferir la possible existència d’una actuació constitutiva de delicte, l’òrgan que l’hagi rebut la posarà en coneixement immediat de les autoritats judicials competents o del ministeri fiscal.

3. Quan els fets objectes de la denúncia no revesteixen aparença delictiva però puguin constituir infraccions del que disposa aquesta Llei, i siguin imputables a personal al servei de les administracions públiques, seran competents per conèixer les denúncies i incoar, instruir i resoldre els corresponents expedients disciplinaris, qui ho siguin d’acord amb la legislació reguladora de l’administració de què es tracti.

4. En els casos no previstos en els apartats anteriors, és competent per a la incoació, instrucció i resolució de l’expedient l’Oficina Antifrau.
 

Article 24.- Infraccions.

1. Es consideren infraccions contra el règim de protecció dels drets dels alertadors i facilitadors les accions o omissions que contravinguin el que disposa la present Llei.

2. Les infraccions tipificades en aquesta Llei es classifiquen en molt greus, greus i lleus:

a) Es consideren molt greus les següents actuacions:

a.I) el trencament de les garanties d’anonimat i seguretat que aquesta Llei prescriu així com d’aquelles amb que s’hagin fet públics els canals de recepció d’alertes.

a.II) la revelació de la identitat de l’alertador quan aquest hagi optat per l’anonimat, o la infracció de la regla de confidencialitat, si s’escau.

a.III) les accions o omissions que tendeixen a revelar la identitat de l’alertador quan aquest hagi optat per l’anonimat o la confidencialitat encara que no s’arribi a produir l’efectiva revelació de la identitat de l’alertador.

a.IV) la imposició de sancions o l’adopció de mesures perjudicials per causa de la revelació de l’alerta quan hagin col·locat en una situació de perjudici personal irreversible a l’alertador o facilitador que les hagi patit, que només pugui ser reparada mitjançant indemnització econòmica.

a.V) no haver pres les precaucions indicades en l’article 5 en el cas d’informació catalogada com de seguretat pública, secrets oficials o informació classificada.

a.VI) Els canals que no reuneixin les condicions de l’article 18.2 i que es publicitin com anònims i segurs.

a.VII) la comunicació o publicació, per part d’un alertador o facilitador, d ‘informacions constitutives d’alerta que s’hagin demostrat falses, quan la resolució que posi terme a l’esbrinament dels fets generats per l’alerta conclogui que la informació continguda en l’alerta era falsa i quedi acreditat amb probes objectives que l’alertador o facilitador coneixien la seva falsedat en el moment de comunicar-la o publicar-la.

b) Es consideren greus les següents actuacions:

b.I) l’omissió de la informació necessària sobre la utilització d’un canal de comunicació i recepció d’alertes.

b.II) l’amenaça d’inici d’expedient sancionador o d’imposició de sanció a l’alertador o facilitador, així com l’inici efectiu dels tràmits per a la seva imposició, quan aquesta no s’hagi arribat a imposar, sempre que estigui relacionat amb la comunicació de la informació constitutiva d’alerta.

b.III) la imposició de sancions o l’adopció de mesures perjudicials per causa de la revelació de l’alerta quan hagin provocat una situació de perjudici personal i econòmic de caràcter temporal a l’alertador o facilitador que les hagi sofert, de manera que pugui ser deixada sense efecte i compensada raonablement, sempre que l’import d’aquesta compensació s’estimi superior a DOS MIL EUROS (2.000,00 €).

c) Es consideren lleus les següents actuacions:

c.I) les tipificades en els apartats b.I) i b.II) quan per la seva escassa entitat i transcendència no mereixin la consideració de greus.

c.II) la comunicació o publicació, per part d’un alertador o facilitador, d ‘informacions constitutives d’alerta que s’hagin demostrat falses, quan la resolució que posi terme a l’esbrinament dels fets generats per l’alerta conclogui que la informació continguda en l’alerta era falsa i declari expressament que l’alertador o facilitador ha operat de manera imprudent pel que fa a l’exactitud i fiabilitat de la informació.

c.III) totes les altres actuacions que contravinguin el que disposa aquesta Llei quan concorrin les circumstàncies del paràgraf b) anterior i el dany produït no s’estimi superior als CINC MIL EUROS (5.000,00 €).
 

Article 25.- Sancions.

1. Les infraccions molt greus es sancionaran amb multa de 100.001 a 300.000 euros; les greus, amb multa de 10.001 a 100.000 euros, i les lleus, amb multa de fins a 10.000,00 euros.

2. Quan la infracció sigui comesa per funcionari públic o personal al servei de l’Administració de la Generalitat o dels ens locals, i la mateixa tingui relació directa amb les seves atribucions, si el supòsit d’infracció pot quedar inclòs en alguna de les infraccions disciplinàries establertes per la legislació de la funció pública, s’ aplicarà la suspensió de fins a 3 mesos si es tracta d’infracció lleu, fins a un any si es tracta d’infracció greu, i d’inhabilitació o separació si es tracta d’infracció molt greu.

3. Quan la infracció sigui comesa per persones físiques o jurídiques que no tenen la condició d’alts càrrecs o de personal al servei de les administracions públiques, a més de les sancions previstes en l’article 23.1 s’aplicarà en tots els casos:

a) La suspensió per a poder contractar amb l’administració, durant un període entre un any i cinc anys, si l’infractor fos contractista.

b) La inhabilitació per ésser beneficiaris d’ajuts públics, durant un període entre un any i cinc anys, si l’infractor era beneficiari de tals ajuts.
 

Article 26.- Proporcionalitat en la imposició de sancions.

La graduació de la sanció considerarà especialment els següents criteris:

a) El grau de culpabilitat o l’existència d’intencionalitat.

b) La continuïtat o persistència en la conducta infractora.

c) La naturalesa dels perjudicis causats.

d) La reincidència, per comissió en el terme de tres anys de més d’una infracció de la mateixa naturalesa quan així hagi estat declarat per resolució ferma. A més la persistència de la conducta infractora per acumulació transforma les infraccions de lleus a greu i de greus a molt greus.
 

Article 27.- Prescripció.

1. S’aplicaran les normes generals sobre prescripció que regeixen en matèria disciplinaria.

2. Quedaran suspesos els terminis de prescripció no correran pels alertadors mentre mantinguin la seva situació d’anonimat i la denúncia de la infracció pogués fer-la perdre i ocasionar-les un major perjudici.
 

Article 28.- Indemnització per danys i perjudicis.

1. Si les conductes sancionades haguessin ocasionat danys o perjudicis a una administració pública, entitat privada o a l’alertador o facilitador, la resolució del procediment contindrà un pronunciament exprés sobre els punts següents:

a) L’exigència a l’infractor de la reposició al seu estat originari de la situació alterada per la infracció.

b) Quan això no fos possible, la indemnització pels danys i perjudicis causats.

2. La responsabilitat civil derivada d’una infracció serà sempre solidària entre tots els causants del dany tret que la resolució que la declari, la distribueixi raonadament entre els infractors.
 

Article 29.- Caducitat del procediment.

1. El procediment caduca transcorreguts 6 mesos des de la seva incoació sense que s’hagi notificat la resolució, havent, no obstant, de tenir en compte en el còmput les possibles paralitzacions per causes imputables a l’interessat o la suspensió que hauria de ser acordada per l’existència d’un procediment judicial penal, quan concorri identitat de subjecte, fet i fonament, fins a la finalització d’aquest.

2. La resolució que declari la caducitat es notificarà a l’interessat i posarà fi al procediment, sens perjudici que l’administració pugui acordar la incoació d’un nou procediment fins que no hagi prescrit la infracció. Els procediments caducats no interrompran el termini de prescripció.

 

ALTRES DISPOSICIONS

DISPOSICIONS ADDICIONALS
Única. Comissió de Seguiment.

Aquesta Llei s’ha de sotmetre a una comissió de seguiment i revisió en seu parlamentària. Cada sis anys la comissió durà a terme un procés de revisió obert a la participació de tots els interessats, entitats de defensa d’alertadors, grups d’interès, acadèmics, societat civil, organitzacions empresarials i qualsevol altra part interessada.
 

DISPOSICIÓ DEROGATÒRIA
Única. Derogació de normes.

Queden derogades aquelles disposicions, d’igual o inferior rang, que dins l’àmbit competencial de la Generalitat de Catalunya s’oposin a allò disposat per la present Llei.
 

DISPOSICIONS FINALS
Única. Entrada en vigor.

Aquesta Llei entra en vigor l’endemà de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Xnet amb el suport de:
Blueprint for Free Speech
European Center for Whistleblower Rights
Southeast Europe Coalition on Whistleblower Protection
Eva Joly

*En col·laboració amb Simeó Miquel Advocats Associats.