Arnau Monterde, Director d’Innovació Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona
per a la conferència 4D, Digitalització Democràtica i Drets Digitals.

Intentaré explicar la meva experiència de què vol dir fer tecnologies lliures i obertes i defensar els drets digitals des d’una institució pública, perquè aquesta també és una tasca difícil i costosa i crec que hi ha alguns sabers que s’han après dins aquesta pràctica també de certa resistència i certa construcció dins les administracions públiques que és important compartir.
M’agradaria situar el context de la relació entre democràcia i tecnologia, així com el que són les polítiques públiques i el rol que exerceixen les administracions públiques. Perquè clarament ens trobem en un moment en què la democràcia travessa moltes crisis. És a dir, no estem parlant només d’una crisi de la democràcia, que només seria la crisi de la representació, sinó que realment estem travessats per moltes crisis en diferents nivells. I casualment, a tots aquests nivells, creua la dimensió digital. O sigui que no podem desatendre la intersecció entre democràcia i tecnologia, perquè clarament van totalment associats actualment. Les infraestructures, els canals, les xarxes, com ens comuniquem, com ens relacionem, etcètera. Tot això està completament interrelacionat.
En aquest context i sense voler ofendre ningú, hi ha una gran desorientació institucional de com fer front a aquestes múltiples crisis de la democràcia. Pel que fa a la carpeta digital veiem, sobretot a les institucions públiques, una capacitat molt limitada
primer, de fer un bon diagnòstic del problema i després de trobar solucions concretes.
No hi ha idees fortes de com pensar una transfomació digital pública, oberta, democràtica, això no està internalitzat dins del sector públic. Més aviat hi ha tendències instal·lades de formes de operar que ens arriben donades i que ens quedem per defecte. Aquesta tecnologia ens arriba al mòbil i ens la quedem per defecte perquè és la que tothom té. No ens la qüestionem, no pensem on són les dades, no pensem de qui és propietat. No pensem com ens condiciona el nostre comportament individual o social.
Per posar una analogia, seria molt difícil imaginar-nos que de cop i volta l’educació estigués totalment privatitzada, que la sanitat estigués totalment privatitzada, que l’espai públic estigués totalment privatitzat, que haguéssim de pagar o que haguéssim d’estar permanentment controlats. I en canvi, a l’espai digital la tendència és aquesta i sembla que ens és igual, que hem acceptat aquest poc marge de llibertat respecte al que ens havíem imaginat i havia estat l’internet en els seus orígens.

Per tant ens trobem en un moment en què hi ha una urgència brutal, una necessitat de donar resposta a tot això des d’una iniciativa pública-comunitària i ciutadana a tots els nivells. A nivell de les ciutats, dels estats, d’Europa, però també globalment. Per una transformació digital a favor de les tecnologies obertes i democràtiques. És urgent abordar aquest debat perquè aquest debat condiciona totalment el funcionament de la societat. És cert que hi ha molts riscos, i no vull entrar als mals de l’internet d’avui perquè ja els coneixem. Però també és cert que hi ha moltes oportunitats, hi ha molt de camí per recórrer pensant precisament com ens imaginem una societat on les tecnologies són lliures, obertes i estan al servei de la gent. És a dir, hi ha un camp fèrtil per recórrer i el moment de fer-ho ara és.

Afrontar aquest repte vol dir entendre que passa amb les infraestructures, de qui són, quins són els seus impactes; entendre que està passant amb la connectivitat, amb els servidors, amb les màquines, amb el programari, amb les dades, amb els models, amb totes les capes que avui construeixen el digital.
I ho hem de fer posant a la gent, a la democràcia i al planeta al centre, i òbviament als drets que ens han de defensar en aquest moment de transformació.
Hem de tornar a reimaginar aquest internet del comú, aquestes tecnologies del comú i hem de reconstruir-lo perquè internet algun dia ha de tornar a ser nostre.

La nostra experiència en aquest cas a l’Ajuntament de Barcelona, ​​i us parlaré des de dos exemples molt concrets, un és la plataforma Decidim i l’altre és el projecte DD Digital i Democràtic que impulsem conjuntament amb Xnet per iniciativa d’Xnet i de les famílies, i de la societat civil davant d’una necessitat molt urgent, que és veure en primera persona les famílies com des que els seus infants fan 5 anys i arriben a l’escola se’ls crea el seu primer compte de Google, se’ls generen els primers processos de perfilat i es comencen a recollir dades que segurament afectaran tota la vida digital en el seu futur.

Per sort, hi ha famílies preocupades per aquesta problemàtica pràcticament invisible, perquè, com deia abans, et ve donada, no tens capacitat de triar, l’escola et diu «signa aquest paper que farem servir Google, que ens anirà molt bé per passar tasques a classe». Davant una necessitat molt concreta i gràcies al treball d’Xnet i aprofitant tecnologies lliures existents, comencem a construir un prototip, el DD, que és una suite d’eines i instruments que serveixen bàsicament per respondre a les necessitats que tenen les escoles de formació digital sense haver de recórrer a eines corporatives. Aprofitant eines com Moodle, els documents col·laboratius, aprofitant eines existents com Nextcloud, videoconferències amb eines com BBB, etcètera. La idea és oferir una experiència molt semblant a la que ofereixen les grans tecnològiques per abordar els problemes amb una corba d’aprenentatge gairebé nul·la.

Com us podeu imaginar no ha estat fàcil a nivell intern, anem amb finançaments molt ajustats, les capacitats de contractació són lentes, contractar programari lliure és una odissea a l’administració pública…
En tot cas, pel sol fet de posar en funcionament el projecte i treballar amb aquestes escoles heroiques, és una bona notícia perquè sabem que no només les famílies, sinó les escoles també estan preocupades per aquesta qüestió i clarament és una necessitat que podria ser extrapolable a gairebé qualsevol tecnologia que governa avui les nostres vides.
Aquest pilot es un projecte d’èxit, és la llavor per decidir si donar les dades dels nostres infants a Google o si volem mantenir-les sota la nostra custòdia i sota control democràtic.

El segon projecte en el què hem construït la nostra experiència és la plataforma Decidim. És una plataforma digital per a la participació ciutadana que en poc més de set anys s’ha estès a més de 30 països amb 500 instal·lacions a tot el món.
És un producte realitzat a Barcelona i és una solució de programari lliure i que des del seu inici ha estat construït, dissenyat i pensat amb les seves comunitats. O sigui que s’ha fet de manera democràtica. Com el DD, treballa amb aquest model que nosaltres diem de les tres capes.
Una és la capa política. És a dir, instruments que serveixen per canviar la societat i atacar els problemes.
La segona capa és que són instruments de programari lliure. O sigui, només el programari lliure ens dóna seguretat, ens dóna habitabilitat, ens dóna capacitat de ser sobirans de la nostra tecnologia.
I la tercera és que són softwares democràtics, són eines democràtiques. El disseny, la concepció, el desenvolupament està fet no només amb llums i taquígrafs, sinó que a més es realitzen de manera col·laborativa, i això també significa de forma democràtica.

O sigui que en realitat sabem com fer-ho; tenim els models i tenim les eines. No ens han d’explicar com es fan les tecnologies obertes i democràtiques, ja sabem com fer-les. El que hem de tenir és la capacitat de desenvolupar-les, d’escalar-les per mostrar un munt de gent que hi ha altres maneres de fer tecnologia.

El que hem après en aquest temps dins d’una administració com és l’Ajuntament de Barcelona intentant desenvolupar tecnologies lliures amb les comunitats, és que per avançar amb projectes d’aquesta naturalesa necessitem allò que anomenem lideratges tecnopòlítics.
A l’era digital el primer que necessitem a les institucions és una traducció permanent entre la política i la tècnica perquè, com deia al principi, són totalment indissociables. Qualsevol decisió tècnica, en el fons, condiciona el comportament d’una infraestructura o d’un codi o d’una eina, i per tant, necessitem aquest coneixement instal·lat a la mateixa institució. I això és molt difícil aconseguir tal com està dissenyada la funció pública.

La segona cosa és que necessitem diners. Necessitem fons públics destinats precisament a aquestes tecnologies democràtiques.
Necessitem que hi hagi una aposta valenta de totes les administracions i poders públics a totes les capes, cap a una transformació digital justa, lliure i democràtica. Perquè sense diners és impossible desenvolupar aquests projectes. No podem fer-li ombra al que està fent Google a les escoles amb quatre duros perquè en realitat ens juguem molt.

A més, una condició innegociable és el programari lliure, és una condició innegociable de la tecnologia pública. Ja ho dèiem fa uns anys amb el “Públic Money, Public Code”, això hauria d’estar a qualsevol constitució nacional, europea o global.
Necessitem que tota la tecnologia que es desenvolupa des del públic sigui de codi obert, perquè és una manera d’alimentar aquests comuns digitals i de reforçar aquests ecosistemes. Les big tech en part viuen gràcies als diners públics que els donem cada any en forma de llicències, en forma d’infraestructures, en forma de servidors. I això s’ha d’acabar.
I no només diners, sinó també recursos operacionals. Què vol dir?
Capacitat àgil de contractació, suport legal, innovació a la contractació. Quan hi ha voluntat hi ha capacitat, cosa que significa dotar-se dels instruments necessaris.
 

Hem de prioritzar projectes estratègics, projectes d’èxit, projectes que poden tenir una facilitat d’adaptació al canvi, projectes que no estan colonitzats, però hem de prioritzar. No podem fer tota la revolució digital d’un dia per l’altre perquè és impossible i més amb les capacitats que tenim. Ho hem de fer veient quins són aquells sectors estratègics i aquelles tecnologies estratègiques que ens poden, amb poc esforç, alliberar molt. I després, des d’aquí anirem atacant-ne d’altres. Però necessitem victòries que ens ajudin a obrir camí amb alternatives que competeixen al mateix nivell amb les tecnologies privatives.
Hem començat a petita escala, però el model és totalment extrapolable. Hem de, òbviament, innovar en allò legal i els sistemes de contractació per afavorir els ecosistemes de col·laboració, per afavorir el programari lliure, per afavorir les comunitats, per afavorir projectes de petita i mitjana empresa. I això és el que també ens donarà capacitat d’escalar. Com més cuidem aquest ecosistema, més fàcil serà també desenvolupar solucions a escala.

I finalment, i això és una cosa que hem assajat i crec que ho hem fet força bé, és que hem innovat en les formes de col·laboració i en les formes de governança. Es pot fer política pública digital participada amb la gent, amb experts, amb acadèmics, persones que fan servir les tecnologies, amb activistes. O sigui, exercir la democràcia en el disseny de la tecnologia és un fet que està passant, és factible. Tenim els instruments per fer-ho. Consensuar el projecte també ajuda a anticipar els problemes que tenen avui les tecnologies. El senyor que va inventar l’Scroll infinit i que ara tothom està addicte, enganxat, va dir «he creat un monstre». No hauria passat això o s’hagués activat molt ràpidament una alerta amb un feedback més immediat de les comunitats d’usuaris.

Per acabar, quins reptes tenim per davant?
Ens hem de posar a desenvolupar. No n’hi ha prou amb regular. Hem de regular però també a favor d’un desenvolupament digital i democràtic. I desenvolupar vol dir tenir capacitat de construir tecnologia pròpia. I quan dic pròpia, vull dir del conjunt de la ciutadania. També hi ha una oportunitat geopolítica que a mi em sembla clau. Si amb Europa i els nostres països, però també amb una aliança amb el Sud global, fem una aposta perquè el nostre model tecnològic estigui basat en els drets digitals, basat en que les persones estiguin al centre, basat en la democràcia i el programari lliure, el compartir el coneixement i els béns comuns digitals; estem trencant la polarització que existeix ara mateix entre el model estatunidenc i el model xinès a favor d’una cosa que precisament canvia les regles del joc perquè entén la tecnologia com un comú a compartir amb el conjunt de la societat. Per tant, crec que ara és el moment de començar a iniciar una nova era digital democràtica.