Molt abans que es parlés de nova política, la CUP ha estat exemple de com estar a les institucions per posar-se al servei de la societat civil organitzada.
Exemple d’això és que fa uns dies va demanar a Xnet, com a experts en el tema, assistir en lloc ceu a la reunió en seu parlamentària del Pacte Nacional per a la Societat Digital del Govern de la Generalitat.
Hi va assistir Simona Levi.
Aquí fem públiques breument les nostres consideracions respecte al que hem vist perquè siguin útils entre altres coses per a la Jornada de Participació Oberta del Pacte Nacional per a la Societat Digital que tindrà lloc demà dia 16 de juny.
El Pacte es configura en 5 eixos:
– Infraestructures
– Ciberseguretat
– Ciutadania Digital
– Administració Digital
– Economia Digital
Ens sembla que, respecte a administració i ciutadania digitals, s’està duent a terme un plantejament seriós i pragmàtic, que vol resoldre problemes concrets i documentats, més enllà de complir solucions fàcils per a cobrir expedients “resultons”. Aquest és un risc en temes de moda com la participació ciutadana i les eines per a la transparència institucional i considerem que el disseny proposat és rigorosos – encara que sempre millorable – tant pel que fa a usabilitat i accessibilitat, com pel que fa a primar la qualitat enfront de la quantitat, un rigor molt més gran, per exemple, que els projectes que coneixem en l’àmbit de l’Estat.
Sobre l’economia digital també ens hem endut una grata sorpresa, ja que el tema de copyright/copyleft i del programari lliure es tracta de forma pragmàtica, cas per cas, i no fanàtica i això és una cosa que rares vegades hem vist en aquest tipus de disseny institucional.
Considerem que el plantejament és encoratjador per tractar el tema de la innovació amb visió de futur i pot arribar a ser un exemple per a altres parts d’Europa. Naturalment cal un accent clar sobre el programari lliure, però sembla haver-hi espai perquè es pugui defensar i consolidar.
Pel que fa al tema de les infraestructures i considerant el fort pes de les competències estatals, hem detectat una bona cura i foment de les empreses locals i de proximitat (incloent-hi la xarxa Guifi) i la promesa que l’obligació d’incloure la infraestructura digital a tota obra pública s’estengui de seguida també a diputacions i municipis.
Tot i així, hem trobat a faltar de manera alarmant i demanat una molt més clara obligació de retorn social per part de grans empreses per l’ús d’aquestes infraestructures.
Per altra banda, no hi havia cap menció a la vigilància sobre la neutralitat de la xarxa, i hem demanat que s’afegeixi de forma clara i prioritària. És una competència estatal, però el treball per garantir-la ha de i pot ser capil·lar, tasca que la Generalitat hauria d’assumir com a prioritària i esdevenir un model de bones pràctiques.
La baula feble – Ciberseguretat
La nostra principal preocupació pel que hem escoltat al Parlament per part del grup expert responsable del Pacte és sobre l’enfocament sobre la ciberseguretat.
Mentre que, pel que fa a la ciberseguretat institucional, el discurs és sensat – entre altres coses reflecteix amb realisme una manca de teixit empresarial i competències institucionals -, veiem amb preocupació la perspectiva general sobre aquest tema. Es parla d’una “cultura de la ciberseguretat” que produeix la memètica que el ciberespai és perillós i només les institucions et poden protegir. Aquest tipus de discurs es repeteix en la història per impedir l’accés a la tecnologia per part de la població i per mantenir el control sobre ella per part dels poders fàctics.
Nosaltres rebutgem com globalment perillosa i lesiva per als drets i llibertats bàsiques una actitud paternalista per part de les institucions pel que fa a la protecció de les comunicacions dels privats.
La inviolabilitat de les comunicacions privades és un concepte normalitzat des del segle XVIII. L’àmbit digital no pot ser un espai aliè a aquest dret i només tutelat i supervisat per institucions que a més no tenen les competències suficients per garantir-ho.
La protecció de la privacitat i de la inviolabilitat de les comunicacions ha d’estar en tot moment també en mà de les persones. Així, com la carta al sobre de correus no la fica un oficial o un supervisor, l’encriptació i protecció de les nostres comunicacions digitals ha de ser defensada com a dret bàsic fonamental, i ha de ser facilitada per les institucions que a més té molt a aprendre de la societat civil que és qui ha creat les eines més avançades en aquest sentit.
La protecció de les comunicacions no és contra l’enemic extern – que també -, ni contra la mateixa tecnologia; és part dels drets de les persones en un context d’ús saludable i normal dels espais de comunicació.
