Per Simona Levi

La llibertat d’elecció s’ha convertit en un dels conceptes més instrumentalitzats del discurs tecnopolític contemporani. S’invoca com un principi democràtic, com una garantia liberal i com una coartada ètica per justificar la implantació massiva de tecnologies, protocols i sistemes automatitzats que, en la pràctica, restringeixen drets, consoliden asimetries de poder i buiden de contingut la capacitat real de decisió de les persones. En nom de la llibertat d’elecció es normalitza la imposició. En nom de l’autonomia individual es desactiva la responsabilitat institucional. En nom del consentiment s’institucionalitza la coacció.

Aquest ús pervers no és anecdòtic ni accidental. L’apel·lació a la lliure elecció compleix una funció estructural en l’actual model de digitalització: desplaçar el conflicte polític —quines tecnologies, amb quines finalitats, sota quines regles i amb quines garanties— cap al pla individual, convertint decisions sistèmiques en suposades preferències personals. Així, allò que hauria de ser objecte de debat democràtic es presenta com una suma d’eleccions privades, i allò que s’hauria de regular des de l’interès general es delega en contractes, interfícies i configuracions predeterminades dissenyades per actors privats amb interessos propis.

Serveis públics digitalitzats sense alternatives reals, plataformes imprescindibles per a la vida social i laboral, sistemes automatitzats d’avaluació, selecció o vigilància, infraestructures privades que es converteixen en condicions d’accés a drets bàsics. En tots aquests casos, la llibertat d’elecció s’invoca com a argument legitimador: ningú obliga ningú, cadascú decideix, qui no accepta pot abstenir-se. Aquest fenomen es fa especialment evident en l’àmbit digital, però no s’hi limita. La lògica és transversal.

Però què vol dir abstenir-se quan l’abstenció implica l’exclusió social, econòmica o administrativa? Quin valor té el consentiment quan la negativa comporta un perjudici cert?

La resposta és incòmoda però clara: en la majoria d’aquests contextos no existeix llibertat d’elecció. Existeix adaptació forçada. Existeix acceptació sota pressió. Existeix un consentiment formal que encobreix una absència d’alternatives reals. I existeix, sobretot, una profunda despolitització del model tecnològic, que es presenta com una qüestió de preferències individuals quan en realitat és una qüestió sistèmica i també de poder.

Consentiment sense poder no és consentiment

Kent Greenfield, a The Myth of Choice, posa en qüestió precisament aquesta idea que les nostres democràcies hagin generat les condicions necessàries per a l’exercici real del lliure albir. No n’hi ha prou amb l’absència formal de coerció; cal que existeixin condicions materials, informatives i estructurals que permetin decidir de manera raonada. Quan aquestes condicions no existeixen, la llibertat d’elecció es converteix en un simulacre.

Un dels pilars del mite de la llibertat d’elecció és la idea que acceptar termes, condicions o polítiques d’ús equival a exercir l’autonomia personal. Segons aquesta lògica, mentre existeixi la possibilitat formal de dir “sí” o “no”, el consentiment és vàlid. Però aquesta concepció ignora deliberadament el context en què es produeix aquesta acceptació: les relacions de poder, l’asimetria informativa, l’absència de negociació i les conseqüències pràctiques del rebuig.

Acceptar o rebutjar no són opcions equivalents quan una d’elles implica quedar fora de serveis essencials, perdre accés a canals de comunicació, no poder relacionar-se amb l’administració, no poder treballar o no poder participar en la vida social contemporània. En aquests casos, l’alternativa no és real. És teòrica. I un consentiment obtingut sense alternativa real no pot considerar-se lliure.

La població, en general, no té poder de negociació davant de grans plataformes, proveïdors tecnològics o administracions que adopten solucions tancades. No pot modificar clàusules, no pot discutir condicions, no pot exigir canvis substantius, moltes vegades perquè ni tan sols les mateixes institucions poden fer aquests canvis, atès que utilitzen erròniament tecnologia tancada que no poden auditar, tot i que les opcions obertes existeixen. Els textos autoritzats són llargs, opacs i deliberadament inintel·ligibles jurídicament i tècnicament, dissenyats per ser acceptats sense ser llegits. I, encara que es poguessin llegir, difícilment es podrien avaluar les conseqüències tècniques, jurídiques i socials d’allò que s’accepta, perquè aquesta informació no s’ofereix de manera comprensible ni transparent.

Decidir no és un acte purament racional

El mite del consentiment lliure es recolza també en una concepció profundament ingènua —o interessadament reduccionista— de la presa de decisions humanes. S’assumeix que les persones avaluen racionalment la informació disponible, ponderen costos i beneficis i actuen en conseqüència. Però dècades d’investigació en neurociència, psicologia i economia conductual han desmuntat aquesta visió.

Jonah Lehrer, a How We Decide, mostra com les nostres decisions estan travessades per biaixos cognitius, emocions, dreceres mentals i condicionants contextuals. Antonio Damasio, amb la hipòtesi dels marcadors somàtics, explica que la presa de decisions està guiada per mecanismes emocionals que redueixen el ventall d’opcions possibles, prioritzant l’evitació del dolor immediat o la recerca de recompenses a curt termini. En el cas que ens ocupa, no decidim en abstracte, sinó sota pressió, amb informació incompleta i en contextos dissenyats per influir en el nostre comportament. La indústria tecnològica i les polítiques que la magnifiquen exploten conscientment aquesta configuració humana en benefici propi.

Això no vol dir que les persones siguin irracionals o incapaces, sinó que són humanes. El problema sorgeix quan sistemes tecnològics i legals es dissenyen per explotar sistemàticament aquests biaixos en benefici de qui controla l’arquitectura de decisió. En aquest moment, l’asimetria de poder esdevé cognitiva. No només s’imposa una opció; es construeix l’entorn perquè aquesta opció sembli la més fàcil, la més segura o l’única raonable.

Des d’aquesta perspectiva, la llibertat d’elecció no pot avaluar-se únicament en termes formals. No n’hi ha prou que existeixin diverses opcions sobre el paper. Cal analitzar com es presenten, quin esforç requereix cadascuna, quines conseqüències s’associen a la seva elecció i quina informació s’oculta o es ressalta. L’arquitectura de la presa de decisió és política. I encara més quan està dissenyada per actors privats sense control democràtic, es converteix en una eina de dominació.

Llibertat, capacitat d’elecció i llibertat d’elecció

Aquesta distinció conceptual proposada per Ian Carter resulta especialment útil per desembullar aquesta confusió interessada. Carter diferencia entre “llibertat”, “capacitat d’elecció” i “llibertat d’elecció”, mostrant que no són equivalents i que poden augmentar o disminuir de manera independent.

Una persona pot ser formalment lliure —no estar legalment impedida per fer una acció— i, tanmateix, no tenir capacitat real per triar, ja sigui per manca d’informació, per pressió econòmica o per absència d’alternatives. De la mateixa manera, pot tenir capacitat d’elecció en abstracte però no llibertat d’execució, o a l’inrevés. La llibertat d’elecció, entesa com l’absència de limitacions tant en la selecció raonada com en l’execució d’una acció, és una condició exigent que rarament es compleix en els entorns digitals contemporanis.

Aquesta distinció és clau perquè permet desmuntar l’argument segons el qual n’hi ha prou d’oferir una opció per garantir la llibertat. No tota opció és una elecció. No tota elecció és lliure. I no tota llibertat formal es tradueix en autonomia real. Confondre aquests plans no és un error teòric innocent, sinó una estratègia discursiva que beneficia aquells que encarreguen, dissenyen i controlen els sistemes.

Dark patterns: quan el disseny suplanta la voluntat

Un dels mecanismes més evidents mitjançant els quals es vicia la llibertat d’elecció en entorns digitals és l’ús sistemàtic dels anomenats dark patterns. Aquests dissenys d’interfície no són errors ni males pràctiques aïllades; són estratègies deliberades orientades a induir comportaments concrets que beneficien el proveïdor del servei, fins i tot a costa dels interessos o drets de la persona usuària.

Configuracions predeterminades que maximitzen la cessió de dades, botons ressaltats per acceptar i ocults per rebutjar, processos de baixa deliberadament complexos, llenguatge ambigu o eufemístic, recompenses simbòliques per acceptar i càstigs funcionals per negar-s’hi. Tot això conforma una arquitectura de decisió dissenyada perquè l’opció “correcta” —des del punt de vista del proveïdor— sigui la més fàcil, la més ràpida o l’única visible. Fins i tot les polítiques de cookies que no posen en igualtat el botó d’“acceptar” i el de “rebutjar” també ho són.

Harry Brignull va encunyar el terme dark patterns (patrons foscos) precisament per anomenar i visibilitzar aquestes pràctiques, que substitueixen el valor per a la persona usuària pel valor per a l’accionista. No es tracta de millorar l’experiència, sinó de dirigir-la. No es tracta de facilitar decisions informades, sinó de reduir la fricció en la direcció desitjada.

Aquests patrons funcionen perquè exploten biaixos cognitius coneguts: el descompte hiperbòlic, el biaix de confirmació, l’aversió a la pèrdua, la tendència a acceptar configuracions per defecte. En contextos de confiança asimètrica, on el proveïdor es presenta com a expert o com a autoritat, moltes persones assumeixen que l’opció predeterminada és la millor o la més segura. O temen que modificar-la impliqui perdre funcionalitats essencials.

Monopolis, efectes de xarxa i absència d’alternatives

La llibertat d’elecció es veu encara més erosionada quan el mercat està dominat per unes poques interfícies hegemòniques. La manca de competència real, combinada amb els efectes de xarxa i els costos d’aprenentatge, redueix dràsticament la probabilitat que les persones canviïn de proveïdor, fins i tot quan són conscients de les pràctiques abusives.

Quan una plataforma es converteix en infraestructura essencial —com passa amb determinades xarxes socials, sistemes de missatgeria o serveis al núvol—, abandonar-la no és una decisió neutra. Implica perdre contactes, visibilitat, oportunitats laborals o accés a informació. El consum d’una persona influeix directament en el consum d’altres, reforçant el domini de l’actor central i debilitant qualsevol alternativa.

En aquest context, l’elecció individual deixa de ser un acte aïllat i es converteix en una decisió col·lectiva fragmentada. Cada persona gestiona la seva pròpia dependència, però ningú no pot sortir del sistema sense assumir un cost desproporcionat. I mentrestant, el discurs de la llibertat d’elecció continua funcionant com a coartada: si no t’agrada, no ho facis servir. Com si no fer-ho servir fos una opció real.

És per això que l’absència d’eleccions democràtiques en l’àmbit de la digitalització per part de les nostres institucions és particularment lliberticida.

Termes i condicions: la deshumanització contractual

Els termes i condicions són l’expressió jurídica més clara d’aquesta ficció del consentiment. Formalment, són contractes. Substantivament, són actes unilaterals imposats en contextos de necessitat. En els contractes d’adhesió, la llibertat contractual —entesa com la capacitat de configurar el contingut del contracte— desapareix gairebé del tot. La persona usuària no negocia, no participa, no modifica. Només accepta o queda exclosa.

La jurisprudència ha reconegut que una de les característiques d’aquests contractes és l’estat de necessitat del consumidor, que accepta condicions imposades per qui té més capacitat de negociació. Es tracta, en paraules del Tribunal Suprem, d’una adhesió o sotmetiment d’una voluntat a una altra. D’aquí la noció de “deshumanització contractual”: el contracte deixa de ser un acord entre parts per convertir-se en una eina d’imposició normativa.

Parlar de contracte en contextos de monopoli o quasi monopoli és, en molts casos, fal·laç. Les condicions no s’acorden; es dicten. I el risc de no acceptar-les no és simbòlic, sinó material: no poder satisfer necessitats bàsiques, no accedir a serveis essencials, no participar en la vida digital. Fins i tot la doctrina del Suprem parla de “deshumanització contractual”, és a dir, de documents que en realitat no poden considerar-se contractes.

A més, el volum i la complexitat dels termes i condicions fan inviable qualsevol consentiment informat. Diversos estudis han mostrat que llegir-los tots requeriria centenars d’hores l’any. I, fins i tot així, la persona mitjana no tindria els coneixements tècnics o jurídics necessaris per comprendre’n les implicacions reals.

Si s’apliquessin de manera coherent les causes d’invalidesa contractual —error, coacció, engany—, molts d’aquests consentiments podrien considerar-se sistemàticament viciats. El problema no és l’absència de marc legal, sinó la manca de voluntat institucional per aplicar-lo davant d’actors poderosos.

Legislació privatitzada i erosió democràtica

Un dels efectes més greus d’aquesta dinàmica és la progressiva privatització de la legislació. Els termes i condicions es converteixen en normes de facto que regulen comportaments, drets i obligacions, avançant-se al legislador i escapant al control democràtic. Les plataformes actuen com a legisladors privats, establint regles que afecten milions de persones sense debat públic, sense garanties i sense mecanismes efectius de rendició de comptes. El legislador, després, gairebé sempre els avala i els consolida, transformant l’espai digital en un espai d’estat d’excepció.

Les conseqüències d’aquesta legislació privada ja són visibles: vulneracions de drets fonamentals, manca de salvaguardes, decisions automatitzades sense possibilitat de recurs, opacitat estructural. I tot això es normalitza sota la retòrica del consentiment: ho vas acceptar, ho sabies, era la teva elecció.

Aquest desplaçament del poder normatiu des de les institucions públiques cap a actors privats no és inevitable. És el resultat de decisions polítiques concretes, de la captura regulatòria i de la renúncia a governar la tecnologia des de l’interès general. No som davant d’un problema tècnic, sinó polític.

Avenços legals: necessaris però insuficients

En els darrers anys, a la Unió Europea, s’han produït avenços legislatius rellevants per corregir alguns d’aquests abusos. El Reglament General de Protecció de Dades i el Digital Services Package introdueixen límits al consentiment forçat, reconeixen la invalidesa del consentiment quan no existeix una elecció real i qüestionen el seu ús en contextos de poder asimètric, especialment per part de les autoritats públiques.

Aquests avenços són importants, però insuficients. No n’hi ha prou de reconèixer el problema en abstracte; cal canviar les pràctiques d’implementació, reforçar els mecanismes de control i sanció, i assumir que en determinats àmbits —especialment en els serveis públics— el consentiment no pot ser la base de legitimació de l’ús tecnològic. I, sobretot, canviar la licitació pública.

Un servei públic, per definició, ha de ser accessible a tota la població sense condicions abusives. No pot basar-se en l’acceptació de tecnologies invasives, opaques o excloents. La digitalització no pot convertir-se en una porta del darrere per erosionar drets que no es podrien retallar de manera explícita. A més, l’elecció constant per part de les nostres institucions de programari privatiu per a la digitalització impedeix qualsevol mena de control social sobre l’espai digital i és intrínseca i reiteradament antidemocràtica.

En aquest context, la legislació més esperançadora no és tant el DSA, que continua sent en gran mesura un pedaç útil però fragmentari, sinó la futura Digital Fairness Act (DFA), que representa un reconeixement explícit, per part de les institucions europees, que el problema del consentiment en l’entorn digital no és individual, sinó estructural. La DFA parteix d’una premissa clau: no pot considerar-se lliure ni vàlid un consentiment obtingut mitjançant arquitectures de decisió manipuladores, asimetries informatives deliberades o pràctiques de disseny orientades a induir comportaments contraris a l’interès de les persones usuàries. La DFA pretén abordar de manera directa els dark patterns i dissenys manipuladors, el consentiment no lliure ni informat, l’explotació de biaixos cognitius, les arquitectures de decisió coercitives, les pràctiques comercials deslleials en entorns digitals, les opcions predeterminades abusives, els obstacles artificials per rebutjar o donar-se de baixa, l’ús abusiu de la urgència, l’escassetat o la por, la monetització encoberta de dades personals, les subscripcions trampa i els processos de cancel·lació deliberadament complexos, així com la responsabilitat de les empreses en tot això. Tanmateix, està en una fase incipient i ja es veu, com sempre, una sensibilitat excessiva a les peticions dels grans lobbies empresarials en la seva redacció. Caldrà estar amatents al seu desenvolupament per evitar que les seves intencions esperançadores no descarrilin.

Els grans lobbies empresarials estan intentant imposar tres rebaixes. La primera: presentar que no existeix un problema normatiu sinó només d’aplicació, amb l’argument que no calen noves regles i que n’hi hauria prou amb “enforce, not legislate”, cosa que sens dubte és certa, però no ha de ser excloent. Justament aquesta legislació és, finalment, holística, a diferència de la gran majoria de les anteriors. La segona: emmarcar-la com una amenaça a la innovació, la personalització comercial i la competitivitat europea, per buidar de contingut qualsevol prohibició clara i substituir-la per obligacions vagues o autoregulació. Això també és ambiguament cert. El que és molt important és aplicar les obligacions de manera progressiva segons la mida i els ingressos: no és el mateix una big tech que una start-up, ni tampoc és igual el seu impacte. La tercera, i més perillosa: trossejar-ne l’àmbit material, excloent pràctiques transversals com el disseny addictiu, l’explotació de vulnerabilitats o determinades formes de personalització opaca, i limitar-la a correccions marginals sobre informació o cancel·lació de subscripcions. Si aquesta pressió prospera, la DFA corre el risc de convertir-se en un altre pedaç: més amable en el llenguatge, però incapaç d’alterar les estructures de manipulació que avui es presenten falsament com a llibertat d’elecció. Per això la seva tramitació serà decisiva: importa que conservi ambició prohibitiva, capacitat sancionadora real i un abast veritablement estructural ple.

Finalment, en tot aquest debat, hi ha una qüestió decisiva: la transparència. I quan parlem de transparència en tecnologia, no n’hi ha prou amb exigir explicacions genèriques, auditories parcials o compromisos voluntaris de les empreses. L’única transparència real la garanteix el programari lliure: és a dir, un programari el codi font del qual és visible, accessible i pot ser examinat, auditat, reutilitzat i millorat per qualsevol de manera distribuïda. Només així és possible verificar què fa realment un sistema, com pren decisions, quines dades recull, quins biaixos incorpora, quines dependències genera i quins riscos imposa. Sense aquesta possibilitat d’escrutini obert, la transparència és una promesa buida, subordinada a la bona voluntat del proveïdor o a controls limitats i excepcionals. I, tanmateix, encara som molt lluny que les institucions públiques assumeixin aquesta evidència en els seus processos de digitalització. A la pràctica, les licitacions públiques continuen afavorint massa sovint solucions privatives i tancades, en lloc d’adoptar el programari lliure com a condició sine qua non per a qualsevol contractació tecnològica.

Conclusió: polititzar la llibertat d’elecció

Recuperar la llibertat d’elecció com a principi democràtic exigeix polititzar-la. Treure-la de l’àmbit individual i retornar-la a l’espai col·lectiu. Reconèixer que les decisions tecnològiques no són neutrals, que el disseny és polític i que el consentiment sense poder és una forma de coacció.

No es tracta de negar l’autonomia individual, sinó de crear les condicions perquè pugui exercir-se de manera real. Això implica regular, limitar, prohibir quan sigui necessari i, sobretot, assumir la responsabilitat institucional de governar la tecnologia des de l’interès general i no des de la comoditat del “qui no vulgui, que no ho faci servir”.

La llibertat d’elecció no pot continuar sent el mite fundacional de l’abús tecnològic. Ha de convertir-se en un objectiu polític concret, mesurable i exigible. I això només serà possible si deixem de confondre acceptar amb triar, usar amb consentir i callar amb estar d’acord.

En última instància, el debat sobre el consentiment en l’àmbit digital obliga a replantejar una qüestió més profunda: qui decideix, en quines condicions i amb quins límits. Mentre el consentiment continuï funcionant com a substitut de la responsabilitat política, continuarà operant com un mecanisme de desresponsabilització institucional i de legitimació de l’abús. No es tracta de perfeccionar interfícies, multiplicar avisos i clics ni d’educar millor les persones usuàries perquè resisteixin manipulacions estructurals, sinó de reconèixer que existeixen configuracions tecnològiques incompatibles amb un marc democràtic de drets. Això implica assumir que hi ha pràctiques que s’han de prohibir, infraestructures que han de ser governades públicament —en el sentit hacker del terme: obertes a la contribució ciutadana— i serveis que no poden condicionar-se a la cessió de drets fonamentals. Implica abandonar la comoditat del relat individualista i recuperar la responsabilitat sobre el disseny i l’adopció de tecnologies. Sense això, el consentiment continuarà sent una ficció funcional al poder, i la llibertat d’elecció, un relat buit que oculta relacions de dependència, coerció i desigualtat. Governar la digitalització des de l’interès general no és una opció ideològica, sinó una exigència democràtica bàsica: sense poder real per triar, no hi ha consentiment. És, en suma, una condició imprescindible per preservar drets, igualtat, control democràtic i justícia efectiva duradora.

Notes bibliogràfiques

1. Levi, Simona. Digitalización democrática. Soberanía digital para las personas. Rayo Verde, 2024.

2. Simona Levi, “No se'ns pot sotmetre a la IA”, Ara, 16 de juny de 2023, https://www.ara.cat/opinio/no-sotmetre-ia-simona-levi_129_4729534.html

3. Greenfield, Kent. The Myth of Choice: Personal Responsibility in a World of Limits. Yale University Press, 2011.

4. Lehrer, Jonah. How We Decide. Houghton Mifflin Harcourt, 2009.

5. Damasio, Antonio. El error de Descartes. Crítica, 1996.

6. Carter, Ian. A Measure of Freedom. Oxford University Press, 1999.

7. Brignull, Harry. Deceptive Patterns: Exposing the Tricks Tech Companies Use to Control You. Testable, 2023.

Ja pots veure el vídeo complet de la trobada «El consentiment en les democràcies del segle XXI» aquí:https://t.co/3tQ7mwgO7G pic.twitter.com/CnsBaSZw4W

— Escola Europea d'Humanitats (@EEdHumanitats) March 25, 2026

 

Pots veure el video complet de la intervenció aquí: